Quan les barreres les posa la societat i no la condició. 21 de març, Dia Mundial de la Síndrome de Down

El Joan, espluguí de 34 anys, ha demostrat a la seva família que pot seguir la seva rutina de manera totalment autònoma

L'Espluga de Francolí

El Joan, en plena feina
El Joan, en plena feina
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí

El dia 21 de març és proclamat el dia mundial de la síndrome de Down, aprovat el 19 de desembre de 2011 en l’ Assamblea General de les Nacions Unides.

 

Tenir Síndrome de Down encara està vist per la majoria de ciutadans, com un impediment per poder realitzar activitats quotidianes i tenir una vida autònoma i independent. Especificant en el món laboral, molts empresaris ja d'entrada no els consideren aptes per treballar, sense conèixer els potencials d'aquest col•lectiu de persones ni haver tingut una experiència laboral prèvia a aquestes creences. Que en fan de mal els prejudicis per créixer com a societat global. Però ben a prop, dins la mateixa societat diversa, lluny d'aquests pensaments i definicions negatives cap a aquestes persones, trobem exemples de que les persones amb Síndrome de Down són capaces de desenvolupar-se com altres persones que no tenen aquesta Síndrome (els qui es consideren "normals"?).

 

Avui, 21 de març, dia mundial de la síndrome de Down, us presentem al Joan, espluguí de 34 anys, qui ha demostrat a la seva família que pot seguir la seva rutina de manera totalment autònoma. Ha viscut a Reus, en un pis compartit amb la seva germana, i mentre ella se’n va a treballar, el Joan s'alça del llit, es prepara l'esmorzar, es dutxa, es vesteix i se'n va tot sol cap al centre de formació no reglada on cursa una formació del SOC sobre estratègies bàsiques de restaurant i bar. Al migdia va cap a casa, para la taula, s'escalfa el dinar al microones. Després renta els plats i deixa la cuina neta, i si hi ha roba a la rentadora l'estén, i si n'hi ha d'estesa la plega i endreça als calaixos. A la tarda va tot sol fins a l'associació Down Tarragona, que té la seu a Reus mateix. Allí fa formació amb companys i companyes que també tenen Síndrome de Down o alguna altra discapacitat intel·lectual lleu. Al vespre torna cap al pis i ja es troba amb la seva germana qui li prepara el sopar i sopen junts mentre s'expliquen com ha anat el dia.

 

A més a més d'aquesta autonomia personal, afegir que el curs que estudia actualment el Joan el fa en un centre que no és específicament per a persones amb discapacitat. És un centre de formació no reglada. Per tant podem donar exemple d'inclusió fora de l'estada escolar obligatòria. Formació que comporta pràctiques a l'empresa ordinària. Però això al Joan no l'espanta perquè ell ja ha treballat a l'empresa ordinària, concretament fa 5 temporades (exceptuant l'estiu de l'estat d'alarma degut a la pandèmia) que treballa d'ajudant de cuina i office en restaurants de complex hotelers de Cambrils. Un exemple clar i real del que és la inclusió laboral. És desplaça amb l'autobús i allí al lloc de treball desenvolupa les tasques i obligacions amb la mateixa responsabilitat que qualsevol altre treballador.

 

El camí no és fàcil i la societat hi posa inconvenients i traves i cal lluitar molt per a fer- ho possible; però són elles i ells, les mateixes persones que tenen capacitats diverses qui ens fan veure, si obrim els ulls, les possibilitats infinites. Tenir síndrome de Down no impedeix fer tasques, feines i treballs com els demés, qui ho impedeix és la mirada de la societat. Sigui el cas del Joan un model més d’esforç, de superació i d’inclusió real i plena que serveixi d’exemple per a tota la ciutadania i al món empresarial, i ompli de valor tantes altres persones que tenen la Síndrome de Down.

Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres