La llegenda de Sant Jordi, el cavaller-màrtir oriental, dibuixa una figura que encarna molts valors i admet, per aquest motiu, aproximacions diverses. L’objectiu del curs d’estiu que tindrà lloc a Montblanc, des d’avui divendres dia 26 d’agost fins aquest diumenge 28 d’agost amb el títol Sant Jordi. El màrtir, la guerra i la cavalleria medieval, vol pouar algunes d’aquestes vies. Set medievalistes, especialitzats en historia, art i literatura, abordaran la seva biografia amb tot el que s’hi aplega: dels episodis meravellosos (el seu triomf sobre el drac monstruós), a la cruel seqüencia del seu martiri. També s’analitzaran aspectes relatius al seu culte als antics territoris de La Corona d’Aragó en època gòtica, i altres temes que enllacen amb tot el que encarna aquesta figura llegendària..

Els forts vincles que els reis van establir amb el sant-cavaller, dels quals se’n fan ampli ressò les fonts escrites, es fonamentaven en la creença que les seves aparicions miraculoses a les batalles més transcendentals de la guerra santa contra els musulmans, havien afavorit el triomf de l’exercit cristià sobre el dels enemics de la fe. Tot el llarg de la baixa Edat Mitjana, els reis van veure a Sant Jordi com un aliat al camp de batalla i el van homenatjar convertint-lo en el patró de noves ordes militars i en titular d’alguns dels espais més emblemàtics dels seus palaus. Recordem que se li van dedicar diversos oratoris, entre els quals els de l’Aljaferia de Saragossa i el Palau Reial Major de Barcelona. Aquest fet va determinar que s’encarreguessin els mobles destinats a presidir-los als artistes gòtics més afamats i, d’altra banda, que per l’agençament de l’aixovar litúrgic necessari pel culte es convoqués a artífexs d’excel·lència equivalent. En molts d’aquests retaules i en els frontals brodats que van vestir els altars, el sant es visualitzava a través del seu triomf sobre el drac, la seqüència més emblemàtica de la seva llegenda. S’esdevingué a les capelles reials, però també a la del Palau de la Generalitat de Barcelona que el té per titular. El seu retaule, obrat per Bernat Martorell, repartit ara entre el Museu de Louvre parisenc i l’Art Institute de Xicago, exhibeix a la taula principal la millor versió d’aquest episodi dins l’art gòtic català.

La noblesa i les milícies urbanes també adoptaren Sant Jordi com a patró de les confraries que van promoure al llarg i ample dels territoris de l’antiga Corona. Per als seus membres era l’heroi cristià en el qual emmirallar-se. Per aquest motiu moltes capelles funeraris fundades pels membres d’aquests col·lectius el van tenir per titular. A la biografia del sant s’hi recollien els detalls  de la seva mort martirial, però també es glossaven les virtuts que va atresorar i que el convertien en el millor alter ego dels homes que tenien la guerra com a objectiu de vida.

A la baixa Edat Mitjana el culte a Sant Jordi també va tenir una dimensió festiva, compartida per tots els estaments socials. S’esqueia als segles XIV i XV a les ciutats de Mallorca i València quan celebraven la gesta protagonitzada pel rei Jaume I a l’alliberar-les dels musulmans, i Sant Jordi en convertia en epicentre d’aquesta evocació històrica. Era irrellevant que els fets commemorats fusionessin realitat i fantasia. Per a tots els que hi intervenien i es visualitzaven a la desfilada que era el seu acte nuclear, Sant Jordi havia fet costat al rei  a les batalles més transcendentals de la conquesta, ja que segons afirma a la seva Crònica, Pere el Cerimoniós: [el] benaurat  baró sant Jordi, […] sempre fou i és advocat de les batalles de nostra Casa d’Aragó.