El 27 de juliol de 1975 Sarral va comptar amb una exhibició de futbol amb els primers jugadors de la selecció estatal, en un homenatge a Ladislao Kubala. Va ser un partit excepcional que va deixar imatges extraordinàries de jugadors de primer nivell en aquesta petita població de 1.500 habitants de la Conca de Barberà. Un any després, també per la festa major del poble, el 31 de juliol de 1976, es tornava a acollir una exhibició destacada a Sarral, en aquest cas de la selecció estatal d’hoquei patins.

Es tracta de dues efemèrides d’uns partits que foren excepcionals, que el sarralenc Albert Esteller creu que cal remarcar, recordar i, a la vegada, procurar de repetir amb una causa solidària de rerefons: donar visibilitat a la malaltia de Huntingon. I és que tal com va fer fa un any Esteller de moure mans i mànigues per intentar repetir el partit de la selecció espanyola de futbol amb motiu dels 50 anys, ara ho vol fer amb la selecció d’hoquei. És conscient que és una fita difícil d’assolir i que no ha estat possible amb el cas del futbol (per ara, ja que no ha llençat la tovallola) però n’està satisfet ja només si se’n parla i es rememora. També si així es dona a conèixer la causa per la qual es mou.

“Vull donar visibilitat a una malaltia devastadora com és la de Huntington, que va patir la meva mare”, explica el sarralenc. La malaltia de Huntington o corea de Huntington és una malaltia neurodegenerativa que afecta els ganglis basals del cervell i que va ser descrita per primer cop el 1872. Esteller explica que aquesta malaltia minoritària té similituds amb el Parkinson perquè provoca tremolors, amb l’ELA perquè s’atrofia la musculatura, o amb l’Alzheimer, perquè es va perdent la percepció de la realitat.  S’acostuma  a donar una esperança de vida d’entre 15 i 20 anys des del seu inici (que es fa molt sovint entre els 30 i 40 anys) i compta amb un 50% de possibilitats de ser hereditària.

Com va ser que la selecció d’hoquei va jugar a Sarral

A la urbanització Martí l’Humà de Sarral, lloc conegut com “els pisos”, el 1974 s’hi va construir una pista poliesportiva a l’aire lliure i, tot i que ja havia estat estrenada, dos anys després, amb aquest partit extraordinari d’hoquei, se’n va fer la inauguració oficial.

L’aleshores alcalde de Sarral, Josep Cantó, va parlar amb el veí del poble, resident a Reus i amb molts vincles amb l’Hoquei de la capital del Baix Camp, Joan Moliner. Aquest era amic personal de Joan Sabater, que llavors era seleccionador nacional d’hoquei.

Es diu que Sabater en un principi no va veure clar la proposta de fer anar la selecció d’hoquei a Sarral, però a causa de la seva amistat amb Moliner va fer el possible perquè fos una realitat. I així va ser com va anar la selecció d’hoquei a Sarral, en una pista no habilitada per jugar a hoquei i amb els jugadors primerament poc conformes de formar-ne part.

Un cop passat, Moliner i Sabater recorden que els jugadors van quedar satisfets del partit d’exhibició a Sarral i de l’àpat a l’ermita i del seu entorn. En paraules de l’aleshores seleccionador nacional d’hoquei, “el de Sarral és el partit més excepcional de la història de l’hoquei”. En aquell partit hi va haver els primers jugadors de la selecció, uns jugadors que –també és de destacar– poc després, el mes de setembre, van guanyar el XXII Campionat mundial d’hoquei patins masculí, celebrat a Oviedo.