La retòrica de les eleccions

Senyores i senyors, mal m’estar dir-ho, però ja estic mig glaçat de pensar la quantitat d’eleccions que ens esperen durant aquest any, del qual ja quasi ens hem polit dos mesos com qui no vol la cosa. I és que ja vinc dient que la panòplia que ens espera és la d’eleccions generals el 28 d’abril i eleccions municipals i europees, el 26 de maig. A més a més, en d’altres indrets peninsular, no és que hi haurà bromes, com deia aquell del temps de la tele espanyola, sinó que, no contents amb tres conteses, tindran també eleccions a les seves respectives comunitats.


Sí, també és veritat que no ens hauria de fer por ni mandra el tema aquest d’anar a votar, però el que realment m’espanta i em fa mandra, psicològicament parlant, és tot el cerimonial que les eleccions, de la mena de siguin, porten emparellat. De fet, com que el poder real no està en els polítics sinó en els grans poders econòmics i d’altres forces que ni vostè ni jo podrem votar mai, ja que la política es va desfer fa dècades del poder real d’incidir en la gent i la societat, els polítics es prenen l’art de fer política com un joc, com qui juga a cartes o al Monopoly, per dir dos jocs, i és clar, ja fa temps que s’ha imposat allò de viure en una eterna campanya electoral.


Doncs bé, els comentava la peresa que em fa tot el que envolta les eleccions, i si s’hi fixen, fins i tot Sánchez ja va amb un altre to i el trio de la dreta extrema ja fa temps que repeteixen al ritme de lletania agra allò del 155 etern i tal. Sort que almenys els alcaldes encara manen una mica, si tenen majoria, i entre les eleccions que hi haurà podrem votar nous ajuntaments.