Paràlisi social

En dies passats un company em comentava que la societat, en general, difícilment es rebel·laria contra les injustícies socials, perquè està domesticada; encara que hi hagi dificultats, no n’hi ha tantes com per fer una revolució.


L’articulista Fernando Vidal escrivia que l’actitud de molta gent, enfront del canvi social, ha perdut empenta. Se senten impotents. S’ha perdut confiança per voler generar compromís per tal de construir noves opcions. Es porta massa temps sota el paraigua del consumisme, que ens ha tret tota possibilitat de pensar, crear, idear, de ser més humans.


Els fracassos familiars es troben supeditats dins la dinàmica de l’egocentrisme o individualisme, que no ens ha reportat cap guany, al contrari. Veiem que les polítiques estan a mercè del món de les finances, i que s’han oblidat del tot de les classes socials humils, o que el planeta va cap a la deriva per un enunciat canvi climàtic... 

Tot i que la persona s’adona d’aquesta injustícia, no acaba de reaccionar, perquè per l’altra banda està fascinada per la comoditat, la vanitat, l’adulació, el plaer... i s’hi deixa portar. I enfront d’aquest dilema, no afronta el tema per alternatives més humanes. No entra en la reflexió, ni l’anàlisi i, per descomptat, el discerniment; en una paraula, fer servir l’enteniment.


Vidal ens parla que la nostra societat viu en una paràlisi histèrica; incapacitat que pateix un subjecte, home o dona, per poder afrontar un conflicte. Els dubtes que se’ls planteja són tan grans que no decideixen per res. Fins i tot pot afectar la salut mental i corporal d’una persona.


Ens trobem, doncs, en un món dominat per un capitalisme desregulat els postulats ensucrats del qual ens han convertit en ineptes de les nostres pròpies decisions. L’home en essència és bo i solidari, però quan es gira per falta de reflexió, pot esdevenir el contrari.


Tenim, a desgrat nostre, unes persones que viuen absentes de la realitat, que estan paralitzades sobre diversos problemes socials que els afecten de ple. Entre aquests, la gran desvinculació comunitària i la familiar. No prenen decisions, no es responsabilitzen.


Una paràlisis histèrica pot durar temps si no és tractada —segons senyalen els analistes— per ajudar a canviar el punt de vista cap a la banda corresponent, procurant que les ments deixin d’estar paralitzades.


Cal aturar-se abans d’actuar per tal d’analitzar quin és el sentit vertader de la nostra vida. Llavors començarem a caminar cap a la direcció correcta. Perquè, en definitiva, primer som persones, i no esclaus al servei del món del diner. I segon, s’ha de lluitar per una vida justa.