Si el país és pobre…

“Si el país és pobre, que també ho siguin el rei i els seus ministres.” És una frase d’un document que dies passats un familiar del qui fou un reconegut literat català, Josep Palau i Fabre, em feu arribar a les mans. L’esmentada documentació deia: “Álbum de Honor a Francisco de P. Oller”, Distinció que s’atorgava a personalitats del mon carlí del segle XIX i primer terç del XX, per la seva fidelitat a la causa carlista.


Qui fou Francesc de Paula i Oller? Un avantpassat per part del pare de Palau i Fabre, Josep Palau i Oller, també reconegut pintor i decorador. Francesc de Paula i Oller sobresortiria com escriptor, periodista i publicista del carlisme català de l’època.


L’àlbum és una memòria on un seguit de dades propicien la vida i obra d’Oller dins el carlisme confessional catòlic d’aquells moments, i que a la vegada rebia dels seus partidaris de diverses regions de l’Espanya d’aleshores i també de l’Argentina, reconeixement i homenatge. Una persona de ment oberta, que freqüentava el diàleg amb els seus contraris —tal com ell mateix afirmava—, amb qui mantenia vertaderes amistats. Fou empresonat diverses vegades i multat pels articles que escrivia al diari Lo Crit de la Pàtria (1883-1888), escrit en català.


Un seguit de publicacions periodístiques ens delaten la seva inquietud i la vida: La Carcajada (1891-1892), i la revista mensual politicomilitar il·lustrada El Estandarte Real (1889-1892), totes dues publicades a Barcelona. Més endavant publicaria en altres. El 1892 es traslladaria a l’Argentina, amb exiliats carlins, on s’establiria a Buenos Aires i esdevindria el representant dels reis de la dinastia carlina, tant de Carles VII com de Dom Jaume III. A més, va ser delegat de la Comunió Tradicionalista, nom que prendria el carlisme d’aleshores.


Fullejant la documentació de què parlava, hi trobo diverses dades tant de caràcter personal com ideològic. En un apartat on fa menció de l’ideari carlí d’aquella etapa, trobem un paràgraf referit a la hisenda pública —a què al principi m’he referit— que diu així: “Sobre el espinoso tema de la Hacienda pública, hay que repetir las frases aquellas de Carlos VII: ‘Si el país está pobre, vivan pobremente hasta los ministros, hasta el mismo rey, que debe acordarse de Enrique el Doliente. Suprímanse ministerios, redúzcanse provincias i moralícese la administración.’”


Una bona manera de solidaritzar-se amb el poble. I si avui algun polític la manifestés en veu alta, donaria molt de si enfront de les corrupteles que hem anat veient en l’ordre institucional, cosa que a desgrat nostre no passarà. Anant a l’anàlisi del text expressat, les primeres ratlles queden del tot clares. Referent a les següents, en el cas d’Enrique el Doliente, fou Enric III de Castella (1379-1406), que per la seva escassa salut rebia el sobrenom de Doliente. Aquest monarca, entre altres dades, va sanejar l’economia del regne de Castella.


Quant a la reducció de províncies, terme utilitzat aleshores, no es pot pensar en els antics regnes històrics, que el carlisme per tradició defensava tornar-los les constitucions i llibertats, sinó en l’ordre territorial provincial imposat el 1833. I pel tema de moralitzar l’administració, en aquells temps ja hi tenien problemes.


Francesc de Paula Oller i Simó havia nascut a Barcelona el 1860 i moria el 1941 a la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina.