Des que ha començat el curs, la meva neboda està entusiasmada amb els seus estudis. Inicialment volia fer veterinària —la seva gran passió són els cavalls—, però per una d’aquelles decisions que es prenen a la taula d’un despatx i et poden canviar la vida, no arribava a la nota de tall. Per això, va optar per matricular-se a l’Escola d’Infermeria de Girona, prop de casa. Té el matí lliure i les classes s’imparteixen a la tarda. Encara que es troba en el primer mes del primer curs, ella ja voldria que haguessin començat les pràctiques; és el que creu que li agradarà més de tot.

A l’Escola s’ha trobat amb alumnes de molts indrets d’Espanya que han anat a parar a Girona per les característiques dels estudis i la facilitat per accedir-hi. Com sol ser habitual en aquests casos, el primer dia, en fer les presentacions en català, es varen aixecar unes quantes mans per indicar que no entenien la llengua i demanant —educadament, això sí— que es parlés en castellà. Una situació que es repeteix des dels meus anys d’universitat, a finals del franquisme, però amb una diferència. Aleshores n’hi havia prou que un sol alumne digués que no entenia el català perquè sense més requisits les classes de tot l’any s’haguessin de fer en castellà. (No pretén això mateix la reforma educativa del ministre Wert?)

Amb molt bon criteri, els professors de l’Escola d’Infermeria varen dir als alumnes de parla castellana que entenien el seu problema, però que en fer l’opció ja sabien que a Catalunya la llengua oficial de l’ensenyament és el català. Malgrat tot, es comprometien a alternar fins a Nadal les explicacions en català i en castellà i que, si algun alumne no entenia alguna cosa, ho podien repetir en llengua espanyola. No hi va faltar qui es queixés que els apunts eren també en català i calgué convèncer que aquesta era una llengua neollatina que amb un lleugeríssim esforç i un diccionari al costat es podia entendre perfectament. A més, que el coneixement d’una nova llengua els obria les portes a una cultura i etc. etc.

Però allò que va deixar glaçada la Clàudia va ser quan una amiga seva de Bilbao li va preguntar si entenia els professors quan feien les explicacions en castellà.
I és que s’ha dit i repetit tant en els mitjans de comunicació afins al PP que el castellà era bandejat i perseguit a Catalunya, que molta gent de bona fe —fins i tot, del País Basc— s’ho han arribat a creure. Aquest ha estat d’altra banda el pal de paller de la reforma educativa del ministre Wert: anul·lar el model català basat en la immersió lingüística i fer del castellà llengua vehicular de l’ensenyament, després de mentir descaradament sobre la realitat social catalana. S’amenaça amb el fantasma de la fractura social, però si el model actual ha funcionat perfectament durant trenta anys, ¿qui està interessat en dividir la societat?

La política del PP envers Catalunya s’ha basat sempre en la mentida. La mentida i la por. La por i la intransigència. La intransigència i la prepotència. Mentre nosaltres, enganyats, atemorits i avergonyits, acotàvem el cap, ja els anava bé. Però des del moment que hem dit prou, es troben perduts. Fins ara, només han repetit mentides, però el temps se’ls acaba i finalment la història ens donarà la raó.