Una cistella plena de versos és el títol d’aquest article, recollit d’un petit nucli d’autors, on el referent és el bolet. Un parent capellà rector, d’una parròquia de pagès, ja s’hi referia quan l’eufòria era brandant amb els seus feligresos, a l’època boletaire, per tal que no se saltessin el precepte dominical, escrivia: “En Peret i la Felisa pels bolets deixen la missa...”.

Josep M. Poblet, polític i escriptor de Montblanc (1897-1980), en la seva obra prolífica, s’hi troba la poesia. Una versió lírica referida al bolet prou descriptiva per saber del que es parla: “Collir bolets, berrugues del sol boscà, emergents com una piga, són els bolets, fruita antiga que a la tardor sol brotar i que amb cura ens cal buscar. Més d’un se’n cansa i fa figa i els compra a la botiga per poder-ne així menjar”.

No sol ser el sentit del vertader boletaire comprar-los. Ja que d’això se n’ha fet tota una ètica. I no dic per dir-ho, des de l’edat de 5 anys que vaig a buscar-ne. I quan les possibilitats econòmiques ho permeteren, mai va entrar en el meu tupí gastar-hi diners, ja que la lògica ancestral portava que s’havien d’anar a collir.

Jaume Arnella i Paris, aquest musicòleg català que ens ha nodrit de cançons de la terra tan tradicionals com actuals, fent gatzara i gresca per a la mainada i gent gran ens diu: “Som boletaires, som cistellaires, la nostra vida és el rovelló. Sentint la flaire no triguem gaire a tenir ple el cistell i el sarró”. Certament, quan és l’època i si n’hi ha, de bolet, ja sents l’olor entre el verd de la natura abans que les fulles ens omplin el bosc de catifes de colors. I ens amaguin els erols de possibles troballes.

D’Isabel Barriel, poetessa versada més aviat en temari infantil i juvenil  li acollim aquests versos: “Un cistell ple de bolets trobats aquest matí entre la molsa, l’olor humida sota els peus, herba mullada i terra flonja... Els pins ens fan ombra tot pujant per la solana, els prats encara blancs amb la gebrada i el desig a la mirada de veure fredolics per menjar a la vesprada”.

El rapsode Celdoni Fonoll, referint-se al “L’ou de reig bord”: “Si tastes aquesta amanita, que té l’aureola de mite, barrufaràs barrufets, gnoms i elfs, nans i follets. I aniràs ben peperina, Foll d’una dolça metzina”. Compte amb els bolets que no coneixem i són dolents, els resultats poden ser fatídics i, fins i tot, mortals.

O bé aquell que diu: “En processó. Gran la fosca dintre el bosc, un seguici que no para, espardenya amb sabata, un cistell ben buit del tot. Exèrcit sense instrucció s’endinsa en les terres, van xisclant, són unes feres, han sortir en processó. Aquí, n’hi ha un de trencat! Allà un en mala traça! La cridòria que no para: “Voldries dir-me a on sóc?...”.