Frontera cap a la calor

Aquests darrers dies, senyores i senyors, he començat a tenir els primers símptomes de calor i m’ha sortit com un granet, però com que no em fa picor, diria que no és de cap mosquit, ja que si es confirmés l’autoria de l’insecte en qüestió, llavors estaríem parlant ja d’un delicte; d’una anomalia temporal, ja que voldria dir que un mosquit, quan encara hi ha quelcom d’aire fresquet, sobretot a les nits, ha gosat fer front a unes baixes temperatures que no li són pròpies i picar-me. Insisteixo, però, que no crec que hagi estat un mosquit, ja que la picor no ha aparegut, i si aparegués no dubtin que tindrien notícies meves i del mosquit desgraciat que hauria gosat de picar-me. Tot i això, si fos així, tinc l’esperança que deu estar mort, ja que no és la seva època, i altres anys em comencen a picar els seus cosins o germans, no sé pas concretament el parentiu que podrien tenir, cap a mitjan mes de maig, quan la calor en tota la seva dimensió amenaça ja la societat i fa que tots plegats ens hàgim de mirar la vida des d’un punt de vista més enganxós i insatisfactori en el benestar ordinari i diari.


Tot i que potser el mosquit no ha amenaçat el meu benestar, el que sí que noto amb aquesta calor primerenca és que hi ha una atmosfera realment bruta; una atmosfera carregada de pols que bàsicament fa que el meu cotxe acabat de rentar sembli que li trobi el gust a anar per camins o que la meva rinitis perpètua es faci encara més avinent.


Tot i així, si Déu vol, encara ha de ploure força abans que la calor de veritat arribi i potser algun dia farà vent perquè s’endugui aquest polsim que tanta guitza fa.