Madrid

Confesso que anava a Madrid amb una certa prevenció. Tal com estan les coses i amb una extrema dreta agressiva i prepotent, pensava que era anar-nos a ficar a la gola del llop. Els amics veien la meva actitud com una exageració i em parlaven dels dos Madrids, l’oficial i el popular. En realitat jo estava ja convençut que calia anar-hi, encara que possiblement no seria com les manifestacions de Barcelona o Brussel·les. Amb aquest sentiment vaig pujar a l’autobús disposat a afrontar les vuit hores de trajecte.


Aviat em vaig adonar que les meves apreciacions no eren correctes. A l’autovia tot eren busos i estelades i salutacions. L’estació de servei on vàrem esmorzar estava literalment col·lapsada; l’ambient era de festa i alegria. Ningú pensava que hagués de passar res; anàvem a manifestar-nos com ho hem fet sempre: pacíficament i educadament, com a persones. Res de provocacions ni violència, però amb una voluntat contundent de defensa dels nostres drets.


Vàrem trepitjar la capital del Regne dues hores abans de la manifestació. Aquí l’ambient era d’eufòria de pensar on érem i per què hi érem. Era emocionant veure onejar banderes de Galícia, les Canàries, Euskadi... que venien a donar-nos suport. Les més aplaudides varen ser les de Castella i Lleó, i a un dels que les portava li queien les llàgrimes. Els demòcrates castellans —els que s’identifiquen amb els comuners del segle XVI— han sofert per partida doble: acusats de botxins, conqueridors i destructors de cultures, però en realitat víctimes perseguides per la defensa de les institucions pròpies de les ciutats enfront de l’absolutisme imperialista de la monarquia.


La manifestació va ser una autèntica festa. Els milers d’estelades, càntics, crits a favor de la república i per la llibertat dels presos polítics en ple cor de la capital del centralisme polític per força havia de coure als que no saben fer altra cosa que denigrar l’adversari. La seva premsa no va parar de treure importància a un esdeveniment que va desbordar totes les previsions. Sense vergonya varen parlar de “hordas separatistas”; varen dir que la convocatòria havia “punxat” amb una assistència de 18.000 persones. Una vegada més tergiversaven la veritat. Era fàcilment comprovable la presència de més de 500 autocars. Si comptem unes 50 persones en cadascun, més 10 trens d’alta velocitat a 400 persones per tren, més de 200 autocaravanes, sense comptar els nombrosos cotxes particulars i els que viuen a Madrid (que també n’hi havia), tot plegat donaria una xifra com a mínim de 70.000 persones. Ja estem acostumats a aquesta rècula de mentides per amagar la realitat, però és una mostra de manca de principis ètics dels informadors al servei de la política.


Crits, cants, discursos... tot plegat un esclat de vida en un capvespre primaveral que a molts ens va donar ànims per seguir endavant malgrat tot i tots. “No passaran”, cridava la gent. Jo pensava que no som només un mur per impedir el pas, sinó que avancem. La primavera de la llibertat és cada dia més a prop. Ningú ens aturarà.