La pesseta al segle XX

La pesseta nasqué l’any de les revolucions de 1868, coneguda com “la gloriosa”, de la mà del ministre d’Hisenda Laureà Figuerola, un català de pro. “És clar, havia de ser precisament un català sent coses de calés”, va dir en certa ocasió un irònic.


La pesseta va finir a l’entrada del segle XXI. Històricament parlant la pesseta va tenir una vida curta, però no per curta no turbulenta, i a la vegada alliçonadora. Des que va néixer ha tingut cent i un formats, ha estat editada en moneda i paper, ha tingut diversa sort, i va trontollar per les dues Espanyes enfrontades. Després va sofrir reiterades devaluacions, i va perdre quasi tot el seu valor inicial.


En els bitllets i monedes hi han figurat les cares de quatre reis, una reina regent, dues repúbliques i un autòcrata. De joveneta fou present a la desfeta de l’imperi colonial, a les guerres de l’Àfrica.


Per ella s’han enfrontat patrons i obrers, ha mogut masses, ha estat protagonista de malifetes, de circulació de la droga, de prostitució, de robatoris, assassinats i més delictes, però també ha servit per fer obres magnífiques, estimulant milers de projectes honrosos, i en general ha estat l’esperó perquè el gran públic prosperés. En definitiva, milions de compatriotes la van veure i la van fer circular.


  L’origen etimològic de la pesseta prové de terme català peceta (‘peça petita’), o també del diminutiu de peso, moneda molt usada a l’Amèrica colonial. La pesseta en les seves versions de paper i moneda va tenir diversos apel·latius: pela, rubia o fins i tot xufa. La moneda de 5 cèntims fou la perra chica i la de 10 cèntims, perra gorda, i la moneda de 25 cèntims era el ral. La moneda de 5 pessetes, el duro, mentre que al bitllet de 1.000 pessetes se’l va conèixer com el bitllet verd, en català en frases com “val cinc verds” i el de 5.000 pessetes, com moniato, pel seu color marró. A l’argot de la delinqüència hi figurava amb dotze mencions, les més conegudes pàfia, talego o napo.


Durant la seva vida ha estat mestra de locucions, mare de frases fetes, i mare d’acudits com aquells: “És home de pessetes”, per assenyalar al ric dinàmic; o per assenyalant que les coses poden tenir un aspecte desagradable, “una pesseta mai és bona per a tothom”. Al pobre se l’assenyalava com “aquell que no té ni una pesseta”, i al comerciant rapaç el ressaltava aquell “peles fetes bones o dolentes, la qüestió al calaix”, mentre que al marejat s’hi referien amb “haver canviat la pesseta”. També apareixia en el vocabulari social com “pesseter”, que se li deia familiarment a la persona que va rere els negocis. I finalment, el llegendari crit de “Salut i pessetes!”.


Va tenir pares i fills, en dir, els duros i els cèntims. Dels primers en sortiren locucions com els sopars de duro, i recargolant-ho, “explicar un sopar de duro” de les grandeses. El duro fou l’aristòcrata de la moneda: Qui té duros fuma puros, en canvi els seus fillets, els cèntims, servien tan sols per a les locucions simples: “fes-me’n cinc cèntims”. Tampoc no hem d’oblidar una mena de nebot de la pesseta que també tragué el cap pel costumari, el ral: “Ral a ral el menestral fa sa cabal.”


Bé, després de tot el que s’ha dit de la pesseta, a l’euro no li serà fàcil encaixar. Caldrà trobar-li noves locucions que potser costaran. Quan aquest autor feia la recerca de documents per al seu llibre Els masos de Rojals li va caure a les mans una escriptura del segle XIX del notari Monfar, de Montblanc, on detallava la compravenda d’un habitatge especificant que la transacció es feia en “lliures Barça”, afegint-hi l’aclariment: “que assimilant-les a la nova moneda dita pesseta, les lliures equivalen a 234 pessetes”. En definitiva, a la nostra generació li ha tocat viure el mateix canvi de moneda que es va fer al 1868, només que permutant la pesseta per l’euro.


En fi, després d’aquestes consideracions, la nostra generació pot demanar la vènia per recordar la pesseta. De fet les persones grans no la podrem oblidar perquè fou la nostra aliada de tota la vida. Vam estudiar amb pessetes, ens vam casar amb pessetes, adquirírem els primers immobles amb pessetes, tinguérem els fills amb pessetes, inclús els nostres majors moriren amb pessetes. Per tant, a l’haver presenciat el seu finir no ens queda altre remei que dir: “La pesseta ha mort, visca l’euro”, però... que no tingui tants avatars com va tenir aquella.