Indicadors

Un indicador és un senyal que mostra que alguna cosa està passant. Si parlem del temps, direm que la situació meteorològica ens indica que potser plourà o farà fred o calor. La vida està plena d’indicadors, marques o presagis, que ens fa adonar que alguna cosa està passant.


El dissabte dia 16 de març el sobiranisme català va inundar Madrid en defensa dels presos polítics i amb la intenció de fer sentir, al cor de les Espanyes, que l’autodeterminació no és cap delicte. I a la vegada visualitzar i demostrar, davant dels madrilenys, que el moviment és del tot pacífic i cívic. Tot un indicador que alguna cosa, per algun motiu, ja estava succeint. Un ball de xifres —com sol passar— començaren a desfilar. Per al govern de Madrid només 18.000, per als organitzadors, 120.000. Si fem números veurem que, calculant els que van viatjar amb els 500 autobusos, de 55 places cadascun, ja sumaven un total de 27.000 persones. Ara només cal afegir-hi els trens AVE els vols d’avió i els molts turismes familiars i la xifra es dispara.


Si les notícies que corrien —intencionades— volien donar a entendre que les mobilitzacions dels sobiranistes ja anaven a mal borràs, la mobilització per a la manifestació manifestava el contrari: aquestes són ben vives. I a més, s’hi afegien altres corrents ideològics de tot l’Estat, sensibles amb la defensa dels drets dels pobles i la seva diversitat nacional.


Tot i sent la primera vegada que s’anava a Madrid i que els contraris volien donar un relat hostil dels manifestants, pel sol fet de ser de fora i no pensar com ells, va quedar molt clar —amb claredat diàfana— que l’hostilitat mai no ha estat dels sobiranistes. Ans al contrari, això és propi de l’extrema dreta.


Una articulista manifestava que la visió de la ciutadania madrilenya era més d’indiferència que d’oposició o hostilitat. I que el Madrid oficial té una enorme capacitat d’ignorar tot allò que no vol sentir, ignorar per tal de poder menysprear, no escoltar per no haver de sentir. I reblava: “No hay peor sordo que aquel que no quiere escuchar.”


Amb tot, la curiositat d’alguns ciutadans per l’embalum de la moguda no va passar desapercebuda malgrat que les televisions oficials no en parlessin —tot un indicador— o ho fessin d’una manera tan escadussera que ni es notà. Mentre hi havia diaris de diferents autonomies que en parlaven bé, d’altres no en feien menció.


Molts manifestants fruïren d’un dia assolellat i aprofitaren per passejar i visitar la ciutat mentre esperaven l’hora de la manifestació. Una notable tranquil·litat i civisme provat quedà demostrat, tant abans de la protesta com durant aquesta i després. Era el que es volia donar a conèixer, entre altres reivindicacions.