La ginesta

Xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, llibertat, moixaina, amanyagar, enraonar, atzavara i, és clar, ginesta. 


Aquestes van ser les 10 paraules que el maig de 2018 més de 10.000 persones van escollir com les més boniques del català. La tria, organitzada per la Direcció General de Política Lingüística a través de les xarxes socials, s’emmarcava en els actes de commemoració de l’Any Pompeu Fabra. Un cop finalitzat el termini de votació, aquestes 10 paraules —d’entre les 179 propostes rebudes inicialment— van ser exposades al Pavelló de les Llengües que va instal·lar-se a la ciutat neerlandesa de Ljouwert coincidint amb la Capital Europea de la Cultura 2018.


D’aquestes 10 paraules, n’hi ha una, ginesta, sobre la qual Llibres de l’Índex acaba de publicar un llibre. L’autor no és altre que l’advocat, bibliòfil i erudit Ramon Felipó (Manresa, 1950) que, tot i haver nascut al Bages, podem considerar berguedà en totes les seves facetes, no només perquè ell se’n sent, sinó pels nombrosos estudis sobre la Patum que ha anat realitzant aquestes darreres dècades.


  Justament pocs dies enrere, tot dinant a l’Ateneu amb en Felipó, després de comentar les últimes novetats alguereses, vam acabar parlant del color groc de la ginesta. Una grogor de la ginesta que Felipó vincula amb les cintes grogues austriacistes del segle XVIII, amb els llaços actuals i també amb el paper que determinats colors han tingut en moviments polítics d’arreu del món.


La ginesta (Llibres de l’Índex, 2018), és un llibre de lectura ràpida en el qual Ramon Felipó fa un repàs panoràmic en poc menys de 60 pàgines d’allò que ha simbolitzat aquesta flor per al moviment catalanista i que també s’ha associat amb el Corpus i la seva processó plena de catifes florals. Per reforçar la sintonia entre aquesta flor i el país, a més, l’estudiós de la cultura popular berguedana incorpora un recull de breus referències d’escriptors que han parlat d’aquesta flor, exaltant-la o vinculant-la a les tradicions més pròpies. La llista és llarga: Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Josep Pla, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Joaquim Ruyra i tants d’altres. De Josep Carner a Ventura Gassol, de Josep Maria de Sagarra a Guerau de Liost.


A més del text dedicat a la ginesta, també hi ha unes pàgines finals del llibre en què l’autor repassa els símbols actuals de Catalunya: el cant d’Els segadors, la senyera i la Diada de l’Onze de Setembre. És aquí on es reflexiona amb unes quantes pinzellades al voltant de les cançons patriòtiques, de quines banderes havien utilitzat històricament les diferents formacions polítiques i, per exemple, de quantes publicacions periòdiques catalanes han dut el nom de “la falç” en alguna de les seves etapes: de Balaguer a Perpinyà, passant per Pineda.


Mentre escric aquestes línies, no puc deixar de rememorar aquelles classes de primària en què recitàvem aquells versos de ginesta, de Joan Maragall:


La ginesta altra vegada la ginesta amb tanta olor és la meva enamorada que ve al temps de la calor per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat, de la primera besada m’ha deixat tot perfumat. (...)

 

És així com amb la primavera, torna la grogor de la ginesta. Bon cap de setmana.