Montblanquins a Ifni i al Sàhara

Malgrat que avui hi ha diversos autors que han tractat les vicissituds dels territoris espanyols de l’Àfrica occidental, pocs ho han fet amb el rigor històric que es mereix el tema; alguns fins i tot s’han deixat portar per les vel·leïtats de vilipendiar aquells temps. La resta no han fet altra cosa que tocar el tema sota impressions personals sense cap rigor històric.


El territori d’Ifni va ser un enclavament d’uns 1.500 quilòmetres quadrats situat a la costa occidental de l’Àfrica, precisament en el lloc on el continent sobresurt més a l’Atlàntic. Aquest petit emplaçament el va conquistar l’any 1935, en temps de la Segona República, el coronel Fernando Capaz, que amb un grup de soldats en va prendre posició convencent els nadius que “eren espanyols”.


Durant l’aixecament militar del 1936, el territori quedà en zona rebel, fet que li vingué com l’anell al dit a Franco per reclutar-hi milers de nadius que integrà a les seves forces. Acabada la Guerra Civil, Franco els va saber gratificar reconeixent-los de facto la condició de soldats de per vida, el que vol dir que, des de llavors fins que morien, rebien la “muna” (nòmina) a través del servei de correus espanyols, premi que ni tan sols reservà al seu exèrcit peninsular.


Acabada la guerra, la pau i la concòrdia entre les dues races durà fins al 1956, quan el Marroc obtingué la independència de França i d’Espanya. A l’any següent començaren les reivindicacions territorials d’Ifni i el Sàhara per part dels marroquins, que en no ser ateses derivaren cap a una acció violenta, és a dir, amb els moros intentant recuperar-los a la força. Els dos territoris foren envaïts per un denominat “exèrcit d’alliberament”, descaradament nodrit per les autoritat alauites i el seu rei, que com passa en aquestes circumstàncies quedava ocult al darrere.


En aquestes condicions, els anys 1957 i 1958 els soldats de l’exèrcit espanyol, la majoria de lleva, hagueren de fer front a una autèntica guerra a Ifni i al Sàhara, sempre amagada pel govern de Franco i mai encara no reconeguda pels governs de la democràcia.


Els dos territoris van ser cedits gratuïtament al Marroc, i el pitjor, el del Sàhara amb els seus fosfats, que Espanya cedí al Marroc pressionada pels Estats Units.


Durant aquests anys que van anar del 1954 al 1969, hi foren abocats quantitats ingents de soldats per mantenir les possessions territorials, la majoria d’efectius procedents de les lleves forçoses.


Entre aquests hi havia els montblanquins de les quintes de 1954 a 1968. Per tant, la recerca que ara aportem ha estat feta per deixar-la de testimoni per a les generacions futures.   Interpretació del quadre 
Nom i cognoms del soldat / Quinta: la corresponent a la de l’any de naixement, encara que implicava anar a la mili l’any següent / Anys de permanència: en aquelles èpoques la mili durava de 15 a 18 mesos, per tant assenyala els anys que el soldat romania en el territori / Cos: el cos militar on era destinat / Graduació: la que acabà obtenint cada soldat.

 

Normalment no es passava de caporal; només el cas de Pere Bordell, que entra a l’escala professional, i de voluntari a Ifni va guanyar galons de sergent / Especialitat: digna de tenir en compte, ja que posseir-la significava una consideració i un tracte de favor dins cada cos.


En el quadre (veure edició de paper) hi figuren 21 persones. D’elles, 20 foren de lleva i, si bé Agustí del Diego consta com de la Legió, de fet hi passà després d’haver estat quintat a la lleva normal.


L’únic que acabà sent professional fou Pere Bordell Culleré, persona que si bé era de la quinta de 1956, a l’acabar la mili seguí a l’exèrcit i es va jubilar 30 anys més tard amb el grau de comandant. Aquest company estigué en la majoria de cossos de l’Exèrcit, des de les tropes especials (GEO) a paracaigudista i esquiadors.


De la present llista són difunts el 2018 les següents persones: Manuel Domínguez Álvarez, Manuel Estudillo Hueso, Joan Antoni Garcia Pulido, Antonio Hernández Cejudo, Domènec Vallès Carreras, Josep M. Escoté Pàmies, Anton Foguet Sanahuja, Joan Civit Contijoch i Josep M. Farriol Martorell.

 

Consideracions

Aquests antecedents fan pensar que els sortejos de quintes que es feien en aquells anys no haurien estat del tot rigorosos, deduït de la següent consideració:


Montblanc, un poble de 5.000 habitants l’any 1969. Durant 14 anys (del 1954 al 1968) en van anar 21 persones als territoris, o sigui el 0,42% de la seva població. Si aquesta constant s’apliqués a una població com Madrid o Barcelona, partint de 3.000.000 de persones, per la mateixa proporció haurien hagut d’anar-n’hi 12.600 de cada ciutat, o sigui 25.200 i, d’Espanya, amb un cens mitjà (el 1960) de 35.000.000 d’habitants, suposadament haurien haver embarcat 147.000 espanyols, fet estadístic del tot inversemblant si sabem que foren uns 60.000 aproximadament els reclutats entre els anys 1957 al 1969 per anar a Ifni i al Sàhara. Aleshores aquesta suposició ens fa reflexionar: ¿estaria de mala sort Montblanc o els sortejos estaven amanyats?