Ja vindràs

És una expressió molt sovintejada, que es fa servir quan algú va sobrat d’anys i faltat de salut. O bé quan els anys que has viscut ja estan passats i creen una certa recança cap a un altre, de més jove, amb qui en trobar-se i entrar en conversa, surt allò de l’edat, la salut i el “ja aniràs venint”. Com si l’altre no sabés que el temps passa per a tots igual, sense fer distincions de cap mena.


El qui diu “ja vindràs” de vegades el deixa anar com una advertència i un avís, però amb una certa presumpció que el ser de més edat es fa servir. I que vol deixar constància del que està dient, amb una certa autoritat. Això, quan s’esmenta, qui ho sent, li sol sonar com una asseveració, un dictamen o afirmació de sentència, que en aquell moment ningú no demana però que així se sol aplicar. Tot plegat, qui ho diu, ho manifesta com una descàrrega emotiva, que pateix i intenta treure’s de sobre aplicant-la a un altre amb to d’imposició, volent dir “tu no et quedaràs com estàs”.


Això passava en una conversa de carrer, en què en la trobada de dos coneguts enfront d’una pujada, el més gran asseverava al més jove: —És clar que vas més de pressa, si ets més jove que jo.


—Això no és cap novetat, —li responia l’altre—, i continuava: —Mentre heu tingut salut i la joventut ha estat manifesta, ningú no pensava que algun dia aquesta us faria falta. I ara que sou gran en anys i les cames fan figa i el cos ja no és el que era, em retrèieu amb certa enveja la meva jovialitat.


I seguia:
—Heu d’entendre, bon amic, que ja heu viscut i heu exhaurit els anys que us pertocaven. No us hauria de saber greu, si la vostra vida ha estat una experiència rica i profitosa; si a la saviesa adquirida amb el pas dels anys li reconeixeu el bé que us ha aportat en benvolença.


L’altre li continuava replicant amb el mateix argument. Però la realitat de la qüestió plantejada era palesa; un era més jove que l’altre, i el temps no ha tingut mai el costum de perdonar o restar anys. Perquè la certesa de tot plegat és que la vida ens ve donada, només cal saber-la administrar, per gota que es pugui.


Plató deia que l’home podia ser feliç, per haver assolit amb la vellesa la saviesa i els criteris veraços. Pocs s’adonen que la vellesa, si s’hi arriba, és per recollir els fruits de la vida. Quan això passa, no calen els “ja vindràs”, sinó al contrari. Si se’n té consciència i ajut, cal assumir-la amb un cert optimisme.


Però el món en què vivim ha fet de la vellesa una malaltia i una desafecció, ja que l’avi o persona que s’ha fet gran sol quedar a mercè del seu defalliment, i ho sol viure en soledat o amb menyspreu. Per això aquest desajust de pensament, d’un “ja vindràs”, sol ser expressat d’una manera dolguda.


Algú diria que la nostra societat sol estar poc preparada per a la gent gran, i de vegades tampoc ho està per als infants, i poquíssim per als vells, tot i la tècnica i l’assistència en residències, que ja és molt. La vellesa és també un aprenentatge per viure-la i poder fruir de la humanitat i el respecte que es desprèn d’uns i d’altres. Per saber descobrir aquest pensament, només cal parar atenció a la vida.