Quanta, quanta merda

Que em perdoni Mercè Rodoreda per haver-li quasi usurpat el títol. Però a mesura que es va desenvolupant el judici del segle creix la meva indignació i es fa més evident la putrefacció que hi ha en molts estaments de l’Estat que ens té subjectes. Deixant de banda el fet de ser el país d’Europa amb més casos de corrupció, si ens limitem només a l’administració de justícia, les condicions no milloren.


Deia Plató que la pitjor cosa que pot succeir-li a un poble és deixar de creure en l’honestedat dels legisladors. En canvi, aquí i avui, tenim mostres que la justícia a casa nostra resta molt lluny de ser imparcial. Ja des dels inicis de la instrucció de la causa es va veure que el jutge Llarena feia una interpretació molt particular dels esdeveniments, basada en simples suposicions, sense contrastar-les i sense proves que les avalessin. Malgrat tot, va mantenir inalterada una presó preventiva fora de tota mida. Els presos polítics varen ser tractats com si fossin perillosos delinqüents. També el judici ha posat de manifest una sèrie d’irregularitats que fan dubtar seriosament de la imparcialitat del tribunal. Molts juristes ja varen posar en qüestió la designació dels membres, especialment després que se sabés que de sota mà algú havia volgut manipular-la intervenint “per la porta del darrere”. Marchena, finalment, però, es va voler fer càrrec del cas.


Ell sap perfectament que està essent observat per entitats i juristes de tot el món i vol salvar el seu prestigi sense que això suposi donar peixet als advocats defensors. És ell qui remena les cireres i qui determina la dinàmica de les sessions del procés. Per això va decidir iniciar-lo sense acceptar més de 200 proves que presentaven els advocats defensors. Tampoc no va admetre la presència a la sala d’observadors internacionals, tots ells primeres figures de la jurisprudència. També ha rebutjat els informes de membres de comissions dels drets humans com Amnistia Internacional, Human Rights Watch o la mateixa Comissió dels Drets Humans de l’ONU.


Però el més greu de tot, allò que fa dubtar que en aquest cas la justícia sigui realment justícia és la tergiversació de la realitat. No s’entén la negativa a contrastar les acusacions de violència que fan guàrdies civils i policies amb la realitat d’unes imatges gravades in situ i que demostren precisament el contrari. Veure-les totes seguides i fora de context treu bona part del seu valor probatori.


Encara que inicialment semblava que Marchena volia mantenir una certa equanimitat, més tard s’ha vist clarament de quina banda es decantava. Quan els advocats han aconseguit demostrar la mentida palesa d’alguns testimonis, han estat cridats a l’ordre pel president del tribunal. En canvi, en cap moment s’ha posat en qüestió la versió dels botxins.


I és que només hi ha una qüestió. Es vol mantenir de totes totes que hi va haver violència per part dels votants, perquè si no hi ha violència no es pot acusar de rebel·lió. Per això volen presentar com a actes violents els insults, els crits i fins i tot les mirades. Què es pensaven, doncs? Que la gent rebria els cops de porra amb una rialla a flor de llavi?


És evident que aquesta justícia està podrida i espero que algun dia es posi de manifest la veritat. Una veritat que ara i aquí per a ells no compta. Compta només una cosa: la preservació de la sacrosanta unitat de la pàtria. Consideren que està per damunt de les lleis i això els permet l’agressió, la mentida i la impunitat. La seva intenció és donar un escarment perquè uns fets com els que ara es jutgen no es tornin a donar mai més. Però no saben que la merda que aflora aquests dies adoba la llavor que fa créixer amb nova força el desig de llibertat. El poble és tossut quan sap que té la raó; mai aconseguiran fer-lo callar per més merda que li tirin a sobre.