El que diu la primavera

Des de ben petits que sabem que la primavera és temps de renaixença, del verd nou de trinca dels arbres de fulla caduca, d’estrenar flors la natura i del despertar dels animals que hivernen. Hi ha poemes, cançons, contes infantils, dites, festes i tradicions dedicades a aquest esclat de vitalitat.


Hi ha una gran diversitat de refranys més o menys coneguts i localitzats, des del que sempre sona, “La primavera la sang altera”, fins a d’altres com “Tramuntana de primavera, la pluja al darrere”, “Una flor no fa estiu ni dues primavera”, “Oreneta arribada, primavera començada” i “L’hivern dona les cartes i la primavera fa el joc”.


També tenim càlides poesies dedicades a aquesta estació i els seus alegres atributs, com la de Joana Raspall Primavera que evoca una d’aquestes tardes fresques i pausades, amb un airet suau i la calma d’un jardí davant nostre: “L’aire passa de puntetes / sobre el cor fresc del jardí. / La tarda és daurada i dolça. / Quina pau, entre les roses! / Quina inquietud, en mi!”. Aquests versos acaben amb una contraposició, hi ha una serenor exterior en les plantes i les flors del jardí, però quina frisança o inquietud en les pròpies emocions.


Els arbres també han donat aixopluc emocional als nostres poetes exiliats per la Guerra Civil. Josep Carner els va dedicar un poemari, on parlava dels arbres per parlar de les persones. En el constant canvi de ciutats i habitatges dins d’una mateixa urbs que va haver d’anar trampejant, Carner va voler escriure sobre un d’ells, que l’havia acompanyat durant una bona temporada, un auró. És un poema del 1953, i el poeta el veia des de la seva casa d’Ixelles, Brussel·les, concretament al carrer Souveraine 99, i diu així:


“Farà aviat un any que cada dia / et veig per la finestra al meu costat, / oh noble auró d’un jardinet, que muntes / més alt que no el teulat! / T’he vist perdre la fulla, trasmudar-te / de gronxada pintura en fi dibuix: / gran pomell d’angles, dominant el ròssec / de fulles en garbuix.” 


És l’auró que el poeta veia cada dia per la finestra, l’ha vist passar totes les estacions de l’any, des de perdre la fulla a la tardor i l’hivern, fins a ser un gran pomell i de fulles un garbuix, a la primavera i estiu. I segueix: “T’he vist, en afermada primavera, / movent a flocs el teu ramatge espès, / i entaforant-hi més de cinc finestres/ i retallant-ne tres. / Ja encambres dues merles amoroses; / gais, pluja i vent vanen ton delit; / mous fulles fosques i arracades tendres / i el sol juga amb ta nit.”


És un arbre juganer, unes branques que s’entaforen per les finestres i les retallen, ple d’ocellets, mullat per la pluja, airejat pel vent, el sol balla amb la seva ombra, la seva nit. I continua:


“I en l’alt escaig de la claror del dia, / quan als carrers la fosca, s’ajaçà, / dalt de ton cim els falciots fressegen / com dalt d’un campanar. / Sovint em veus entre papers i llibres, / arraconats de la cortina els plecs, / o cercant ton consol en la fatiga / o solament perplex.”


Aquest arbre és testimoni del temps que en Carner passa en aquell pis, en el seu llarg exili, veu com el poeta feineja entre papers i llibres, com l’observa cercant consol o ben perplex. I acaba així:


“Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure; / tu no m’hauries d’envejar aquest do: / ara, en el fred i amb testa esblanqueïda, / encara dones flor—. / Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies! / Si algú roba el meu nom, temps a venir, / que no retreguin una tasca incerta, / sinó el teu cor veí.”


L’arbre li va dir, a l’hivern, que reviuria, i que el poeta no li havia d’envejar aquest do, aquesta capacitat natural de renéixer. Li diu que ara, tot i el fred, encara pot donar flor, encara pot fer moltes coses. Carner, en els últims versos l’anomena, fins i tot, “noble amic”. És conegut el fet que el contacte amb la natura ajuda a sentir-se millor, i el reconfort que pot oferir un arbre esplendorós a un escriptor que es veu obligat a mudar de pis i de ciutat cada pocs anys és ben bé com si d’un amic proper es tractés.


La poesia i les dites, les flors i els arbres, la natura ben a prop, que ens acompanya, il·lumina i alegra.