Trompitxols i baldufes

En temps passats, a les terres altes, les feines bàsiques es concentraven en les activitats agrícoles i treballs al bosc. Aquest últim, en llocs de clima oceànic on la pluja ¡ era abundant, possibilitava la crescuda d’arbres de fulla caduca com el faig, el boix o el roure, entre altres. Aquests arbres feien que la seva fusta fos d’utilitat notable, no tan sols per a la construcció i la fusteria, sinó com a matèria primera de torneries de fusta. La petita població de Vidrà, al nord de la comarca d’Osona, rica en fusta de torner, seria el lloc propici per obtenir la matèria necessària. La seva proximitat als pobles veïns de la vall del Ges (el Ges, riu afluent del Ter), on es practicava des de temps seculars la torneria de la fusta, oferia la possibilitat de poder-la treballar.


És cert que a les comarques properes al massís del Montseny, nodrit de boscos de faig, entre altres arbredes, com la Selva,el Vallès Oriental i altra vegada Osona, en algunes poblacions també es practicava aquesta activitat. Ara, la descripció a la qual jo em refereixo, i del meu record, se centra en les poblacions de la vall del Ges.


Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Torelló serien els pobles on, segons dades, ja hi havia hagut torners des del s. XIV. La sort meva i dels meus germans ens portarà a viure aquesta experiència, concretament a la població de Sant Pere, a casa d’uns familiars, bregats en el treball d’aquesta petita indústria que sustentava la vida de moltes famílies. Un modus vivendi s’imposava en aquells temps a moltes cases; els homes a la torneria i les dones a la fàbrica a teixir. La fàbrica era la Fabra i Coats, a la colònia de Borgonyà, terme de Sant Vicenç de Torelló.


Des de la nostra infantesa, quan passàvem pels vells carrers de Sant Pere, la nostra ment s’omplia de sensacions impregnades d’olors als narius i brogit de sorolls a les orelles. Era el so de les màquines i l’olor de la fusta, que estava sent treballada per l’eina dels torns, o bé serrades per les serradores. O el batec de les peces ja tornejades, que giravoltàvem dins la bota de fusta, per ser polides... Quasi a cada casa hi havia un taller o alguna màquina d’embut, torn per desbastar el tronc, és a dir, fer la primera pelada.


Una màquina de foradar, un torn de mà, la serra de taula, mola esmeril, un capçal per aguantar la peça en el torn i un xarrió —eina per fer les peces acabades— eren el material essencial per muntar un petit taller de torner. Però no tot eren màquines embarrades: hi havia encara torns antics de peu i gúbies a les mans; una feina pesada i feixuga que necessitava destresa.


Quan s’entrava en una d’aquestes torneries, la vilorda (encenalls o flocs) encatifava el terra, amb gruixos importants, fins apilotar-se tant que arribaven fins la nostra cintura. A la vegada, contemplàvem tots astorats com un petit motor elèctric de quatre o cinc cavalls de força, unit a un embarrat de politges i corretges, era el responsable de fer anar tota la maquinària.


Les baldufes i els trompitxols, uns dels productes elaborats, eren les joguines més preuades per la mainada. Després venien els jocs de bitlles, de cases, o les senalles fetes de tija de palma, amb diferents eines de paleta i fuster, que nodrien l’imaginari d’aquell tipus de joguina de fusta, que ensenyava a jugar i aprendre a pensar un possible ofici. Mànecs, tant per a pinzells com per a eines de diferents comeses, boixets, rodes de patinet, roncadors, jocs d’escacs..., en seria un altre vessant.


Avui a Sant Pere es mantenen set torneries, de les vuitanta que hi havia hagut els anys setanta. També a Torelló i Sant Vicenç han minvat molt la seva producció. Algunes empreses que han quedat tenen un caràcter més innovador amb noves propostes i material.


El museu de la torneria de Torelló en recull la història. Però, a banda de tot plegat, els que tinguérem l’oportunitat de viure el món dels torners de la fusta, per diferents motius ens n’ha quedat un record inoblidable.