No crec que falti gaire per al “xoc de trens” entre el govern català i l’espanyol, que cada dia sembla més inevitable. De moment, és una guerra de paraules, de declaracions i desmentiments, que no fan més que crear confusió entre la població. Encara no es veu clar el futur, malgrat haver sortit al carrer de forma contundent i massiva. Avui ja no es reclama una idea genèrica de llibertat; es fa urgent emprendre els passos concrets per a la creació d’un nou estat europeu. No es pot aguantar gaire temps més aquesta tensió constant. Si la forma pot ser pactada, millor, però en cas contrari, no ens hauria de fer por la Declaració Unilateral d’Independència per més que el senyor Duran i Lleida la presenti com un desastre, sense altres arguments. En aquestes circumstàncies, els catalans hauríem de tenir molt present la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de 22 de juliol de 2010. És una sentència clara, contundent i sense subterfugis:

“Declarem que no hi ha cap norma en el Dret Internacional que prohibeixi o estigui en contra de les declaracions unilaterals d’independència.

“Declarem que quan hi ha una contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica d’un poble que forma part d’aquest Estat, preval sempre la voluntat democràtica d’aquest poble.

“Declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és la voluntat dels ciutadans la que crea o modifica la legalitat vigent quan sigui necessari ”.

Aquest posicionament de l’alt tribunal va ser la resposta a la denúncia interposada per Sèrbia després de la declaració unilateral d’independència del Parlament de Kosovö el 2008. Amb la sentència s’obria la porta al reconeixement d’aquest país com un Estat per la comunitat internacional i la pertinença als organismes internacionals.
No ens hauria d’estranyar, però, que Sèrbia no hagi reconegut encara avui el nou Estat, com tampoc no ho ha fet Espanya, que una vegada més posa en evidència la peculiar democràcia que governa l’Estat espanyol. Són moltes les advertències de la UE a Espanya, que cada cop es queda sola enrocant-se en actituds més pròpies de l’absolutisme (o la dictadura) que no pas d’un país democràtic i obert a la diversitat. Mentre l’economia ha evolucionat d’una forma accelerada, els esquemes polítics es basen encara en la idea totalment obsoleta i caducada de l’estat unitarista nascut a l’època de Napoleó i que no ha variat en quasi 200 anys. Fins quan?
També m’estranya que els polítics catalans no hagin fet més referència al dictamen del TIJ de la Haia, que resol dubtes i marca un pauta a seguir, ja que, com a òrgan de les Nacions Unides, a més crea jurisprudència. Poc hi valdran, doncs, els tigres de paper amb què ens volen espantar. Són fantasmes sense entitat i ells ho saben. Ho sabrem fer valdre nosaltres?