El record d’una visita als Guiamets

A mode d’homenatge a Neus Català, que va morir el passat dissabte 13 d’abril de 2019, recupero l’article que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines del setmanari Nova Conca el 16 de març de 2015: (...)


Els primers dies de l’any, com els darrers de desembre, són sempre bon moments per a la reflexió. Amb els canvis de període, les valoracions i els propòsits es fan més presents. Passa una mica el mateix a principis d’estiu, i també al setembre, quan comencem de nou el curs. 


En aquests dies d’ordenar, repensar i reubicar, he trobat de nou aquell llibre de portada blava, mirada al cel, emmarcada en suau línia blanca. Aquella dedicatòria senzilla, però plena d’afecte, que he rellegit de nou ara, m’ha traslladat al desembre del ja llunyà 2012. Com ha anat canviant tot en aquests darrers dos anys! 


Seguint les indicacions que oferia la filòloga i escriptora Carme Martí a les darreres pàgines d’Un cel de plom, ara farà dos anys vam decidir-nos a visitar la Neus Català, supervivent de Ravensbrück, per conèixer el seu testimoni en persona.


Era un dissabte a les deu del matí quan ens plantàrem als Guiamets (Priorat), passant per Riudecols i Pradell de la Teixeta. Aparcàrem a l’entrada del poble, a l’ombra dels arbres que donen la benvinguda als visitants, a l’avinguda de la carretera.


Ben puntuals començàrem la conversa. Neus Català (els Guiamets, 1915) és un referent per a tots aquells que apreciem les trajectòries vitals de les persones. Aquests camins, però, sovint, són determinats per condicionants externs que s’escapen de la pròpia voluntat. Els conflictes bèl·lics, la barbàrie i l’horror —com la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial— són segurament els condicionants més durs que marquen biografies. Les circumstàncies, sovint, creen herois no buscats, i les diplomades en infermeria no en són una excepció.


De pensament revolucionari, Neus Català ha esta sempre compromesa amb la utopia social que dibuixaven els teòrics. Al mateix temps, ha estat disposada, també, a prendre el Palau d’Hivern.


Tot i que és ella la que va néixer un 6 d’octubre, era el seu germà Lluís, que també coneguérem aleshores, el que vehiculava amb més impuls les fermes conviccions nacionals i estava il·lusionat amb el procés de país que en aquell moment s’obria. Ell, que ens deixà al novembre del 2013, comprenia el catalanisme d’una forma global i recordava tota la tasca pedagògica que havia fet, a Molins de Rei, per exemple, per poder contribuir a la millora de les generacions del futur.


Fullejant de nou el llibre, tot escrivint aquestes línies, hi trobo unes notes que vaig apuntar aquell matí assolellat d’hivern. Són algunes de les afirmacions que aparegueren entre reflexions i records.


“Hem de lluitar per la vida.” Ens ho deia ella, amb força, sabent que va haver de prendre l’exili amb més d’un centenar de nens i nenes i que no va defallir, tot i ser deportava als camps. Com ens emfasitzen Amat Piniella i Primo Levi, en la seva literatura concentracionària, no és senzill sobreviure enmig de la foscor. 


Però vàrem voler parlar de la represa, del després, de la resistència antifranquista, de la memòria col·lectiva i del paper dels intel·lectuals i dels activistes. “Perdre la Montserrat Roig i en Manuel Vázquez Montalbán va ser molt dur per a tots.” Escriptors referencials per a ella, fou precisament Roig qui recopilà Els catalans als camps nazis, obra que cal tenir present per no oblidar-ho.


“Hauríem de començar per educar els mestres”, ens recomanà, també, mirant al futur, preguntant-li per una recepta de transformació social. Els valors prioritaris del demà, doncs, es basaran en els nostres ensenyants d’avui. Abans d’acomiadar-nos, vaig apuntar una darrera frase que ens digué. Vital, com ella.


“Les que surtin, hauran de testimoniar per totes.” I, certament, Neus Català ha complert i segueix complint cada dia la seva part solidària del pacte. Ella és un testimoni clar d’allò que pot arribar a fer la (no) humanitat. La seva és una història que ens exemplifica la necessitat de construir un futur millor, un futur que ja anem fent.