El judici de Crist

S’ha parlat molt sobre el procés que se li feu a Jesús per condemnar-lo a mort. Als juristes d’avui els queda ben clar les enormes irregularitats que es portaren a terme fins i tot des del punt de vista del còdex processal del mateix dret romà i també del jueu de l’època. Aquests raonaments no són nous. Immediatament després de la mort de Jesús, prestigiosos juristes van posar en qüestió aquell aberrant procés.


La condemna del Just és un judici que ens estremeix, encara que n’hi ha que tractin d’enfosquir-la. Només cal ser una persona lleugerament versada en els codis penals per veure les irregularitats que van fer els jutges jueus, que van convertir el procés en una farsa jurídica. Hi ha almenys sis punts, i si fóssim més estrictes segur que en trobaríem més, que fan aflorar les irregularitats jurídiques. En citarem només les que es veuen a ulls veients.


1) El Sanedrí es va reunir en el temps pasqual, cosa que li estava vedada per la llei jueva.


2) Els testimoniatges contra Jesús van ser falsos i contradictoris; no hi va haver testimonis de càrrecs, ni es va permetre que el reu disposés de defensor.


3) La sentència del Sanedrí no va ser precedida de la preceptiva votació, ja que es van celebrar dues sessions en el mateix dia sense la interrupció legal que establia la llei judaica entre l’audició i la sentència.


4) El sentenciat va ser després enviat irregularment a l’autoritat romana, ja que el Sanedrí havia de ser el legítim jurat, i Pilat, segons establien els tractats de Roma i Israel (com el mateix Pilat observa), no tenia jurisdicció sobre els contenciosos religiosos dels jueus.


  5) El delicte de conspiració contra el cèsar, que els membres del Sanedrí feren servir per convertir el procés de religiós a polític, foren promoguts amb mala fe, ja que se sabia, segons la llei romana, que la causa contra Jesús no estava penada amb la crucifixió, tret que hagués intervingut una sedició armada, cosa que manifestament no en va ser el cas.


6) El procurador romà va manar la mort sense pronunciar la sentència oficial, cosa que un jutge no pot fer segons fins i tot els codis internacionals de l’època, i per tant anava en contra del seu estatus.


Qualsevol d’aquestes irregularitats (només que en fos una) bastaria perquè el procés es considerés nul en un jutjat modern, i algunes també serien suficients per anul·lar el procés en els judicis dels tribunals normals romans i jueus del segle primer.


Però potser el que més commou d’aquest procés oprobiós és la fúria i fanatisme dels membres del Sanedrí, ja que es veu d’una hora lluny que la mort de Jesús ja estava pactada prèviament pels sacerdots i mestres de la llei quan es reuniren a la casa de Caifàs, mentre la volubilitat del poble, que canvia de parer en quatre dies (el reberen amb palmes el diumenge i li demanaren la crucificació el dijous), quedava a la mercè dels grans sacerdots, que es convertiren en agitadors del populatxo davant la covarda i frívola intervenció del procurador Ponç Pilat, que després de ¡reconèixer públicament la innocència! de l’acusat (“No trobo culpa en ell”) mana la seva mort, i encara pitjor, lliurant-lo a la xusma perquè el crucifiquessin. 


Analitzant el procedir del prefecte, la majoria de juristes conclouen que Pilat es va comportar com un perfecte polític, almenys en dues ocasions. La primera, en el primer interrogatori, Jesús li respon: “Tot qui és de la veritat escolta la meva veu”; a què Pilat replica sibil·linament amb una altra pregunta: “Què és la veritat?”. Però al polític Pilat, les indagacions filosòfiques o morals entorn d’aquella veritat li resulten del tot alienes. La segona ocasió és quan Pilat, davant la suposada impossibilitat de determinar quina és la veritat, es dirigeix a la multitud congregada davant del pretori i li pregunta: “Què he de fer amb Jesús?”. A què la multitud respon furiosa: “Crucifica’l!, Crucifica’l!”. Llavors Pilat resol el procés de forma plebiscitària i no com un jutge imparcial, sinó claudicant enfront del parer de la gentussa que clama la crucifixió de Jesús. En aquest cas Pilat fins i tot es mostra covard.


Ningú no podrà negar que Pilat ha estat un model de polític: escèptic del tot, que per política considera inútil tractar de determinar quina és la veritat; sotmetent a la votació d’un poble enfervorit la destinació de Jesús, i acceptant el criteri de la majoria. Aquest criteri queda fet norma, i aquesta norma mai obeirà a la justícia sinó a les preferències capritxoses i induïdes de la xusma. En definitiva, un procés que inspiraria anys més tard a Maquiavel i el refús de totes les corts judicials dels temps a venir.