Panticosa

Panticosa és una petita població del Pirineu de l’Aragó, situada a la vall pirenaica del Tena, que també es coneix com Alt del Gállego, per néixer allí a prop el riu Gállego. Al seu terme municipal i a vuit quilometres d’aquests llogarret, s’hi troba l’històric balneari de Panticosa, a 1.630 m d’alçada. A l’entrada d’aquest paradís pirinenc d’altes muntanyes hi ha un petit llac, que s’alimenta dels torrents propers, i a la vegada origina el naixement del riu Caldarés, afluent del Gállego.


De l’existència les aigües termals es parla ja en època romana, però no resta documentació que ho pugui provar. Dates més properes, el 1286, quan Pere I d’Aragó (segons dades) cedeix al “quiñón de Panticosa” (el quiñón era un territori mancomunat per pobles). Se succeeixen els anys i diversos edificis van consolidant l’indret en les diferents etapes històriques posteriors.


Ja a finals del sege XIX, l’empresa Aguas de Panticosa s’encarrega del seu manteniment. En aquest moment es construeixen els principals edificis emprant l’estil propi de l’època. Ja al segle XX un seguit de personalitats espanyoles hi fan estada. Sobresurten els noms d’Alfons XIII, Niceto Alcalá-Zamora, Ortega i Gasset... I amb el temps es convertirà en un dels balnearis de més anomenada de l’Estat espanyol d’aquell moment.


A mitjans del segle XX, la seva activitat pateix una davallada de clients per la tuberculosi, i els avenços en la medicina i el ressorgiment de nous sanatoris en altres indrets, o també les noves exigències reglamentàries per part de l’Estat i altres dificultats, en serien les principals causes. Tot i això, el 1966 els banys de Panticosa va ser declarats conjunt d’interès turístic nacional.


Un curt viatge de quatre dies de cap de setmana, ens ho propicià, amb una visita llampec per aquestes terres, entre elles la d’aquest històric balneari, un regal de 24 hores d’això que s’anomena “La vida es bella”, que ens va facilitar una estada agradable d’un dia amb banys, dormir una nit i l’esmorzar de l’endemà.


Tot plegat per adonar-nos de l’obra arquitectònica que va portar a terme l’arquitecte espanyol de més projecció internacional contemporània, el navarrès Rafel Moneo, en la rehabilitació d’aquest centre termal. Un projecte d’urbanització del conjunt que durà vuit anys (2000-2008). Hi destacaren Gran Hotel, Comedor del Lago i Casino, així com nous projectes com ara Hoteles Mediodía i Continental, i també la passarel·la interior envidriada que els uneix, o la rehabilitació de l’església, Nuestra Señora del Carmen.


A més de la recuperació arquitectònica d’aquests edificis, alguns fets nous, sobresortia l’edifici dels banys termals Termas de Tibio, dissenyat per la filla de l’il·lustre arquitecte, Belén Moneo, i Jeff Brock . Val a dir que la curiositat de la seva arquitectura ens va atraure, i en fou el principal motiu, i la vegada poder visitar el seu spa, mot que vol dir ‘salut’. En una paraula, el nostre interès se centrava a poder entendre la passió de l’arquitectura aplicada per a un renovat esperit termal.


Tal com ho vam veure, a tots els espais del balneari la llum hi penetra gràcies als materials translúcids amb què està construït l’edifici, que ho fan possible. Entre tot el conjunt urbanitzat, aquest projecte es manifesta com a obra única. Aleshores l’aigua hi juga un paper primordial. Certament és una espai per al relaxament, la salut i el benestar corporal, amb tots els elements que hi puguin ajudar. Hi ha preus assequibles per a diferents butxaques, amb diverses possibilitats.


Davant de tanta sumptuositat i diners gastats, trencava de manera radical una visió esperpèntica i catatònica en un costat de la casa del rellotge, en una situació més apartada d’aquest fabulós complex termal, tot un seguit d’edificis històrics que agonitzen i resten abandonats a la seva sort, algun en total procés de ruïna. Al ser preguntat algú sobre el perquè d’aquella deixadesa, no obtinguérem resposta.


Fou la nota discordant i desagradable de la jornada.