Ja sé a qui votaré

Tal com estan les coses, per un moment em va passar pel cap que aquesta vegada no aniria a votar. Però vaig allunyar tot seguit el pensament com si fos una temptació del dimoni. No podia oblidar els milers de persones que varen deixar-hi la pell per poder votar aquell 1 d’octubre del 2017. I seria un menyspreu a tots aquells que ho estan pagant amb la presó o l’exili pel sol fet d’haver posat unes urnes. No s’ho mereixen. Estigui d’acord o no amb el seu plantejament i la seva actuació, van dur a terme un acte de sobirania popular, que estan pagant molt car.


  Però tampoc no vull votar aquells que en el darrer moment es varen fer enrere. Potser hi ha coses que se’ns escapen al comú dels mortals, però havien de tenir clar a quina mena de joc jugaven. No es proclama la independència cada dia i podien suposar que la reacció de l’Estat seria duríssima, com realment ha estat.


Encara menys vull votar els que han usat aquells esdeveniments per tirar-se els plats pel cap. És el pitjor mal que podien fer perquè la nostra força és la unió. Ja sé que a hores d’ara és somiar truites, però crec que l’ideal hauria sigut crear una única coalició electoral amb un únic punt del programa: la proclamació de la independència i l’inici d’un procés constituent. Després, unes eleccions generals on cada partit —aleshores sí— presentés el seu programa de govern. Una actitud contundent d’aquestes característiques hauria merescut el respecte d’Europa i no crec que l’Estat espanyol s’hagués atrevit a utilitzar la força de l’exèrcit tal com havia amenaçat. S’hi jugava massa, el seu prestigi davant el món.


Ara no és hora de lamentar-nos. Però tampoc de donar-nos per vençuts, per més judicis i condemnes que hi hagi. Precisament aquesta farsa hauria d’obrir els ulls a la gent que fins ara ha estat nedant entre dues aigües i no s’ha volgut comprometre. Caldria tenir sempre present que per damunt de les lleis hi ha la voluntat del poble sobirà. Impedir que s’expressi aquesta voluntat reprimint-la per la força és propi de règims dictatorials, un signe evident de feblesa democràtica.


I aquí som. Per més repressió que hi hagi, les nostres ànsies de llibertat es mantenen intactes. Pot variar l’apreciació dels camins per aconseguir-la, però no han pogut fer callar la veu del poble, que de manera clara i contundent reclama la proclamació d’un estat en forma de república.


Per això el meu vot anirà vers el grup que m’acosti a aquest ideal de manera més clara i directa. Considero un error creure que no s’ha de participar en el joc perquè és l’única manera que tenim per fer valer els nostres drets de manera pacífica. Com a mínim ha de ser la pedra a la sabata que plantegi la vigència d’un problema que cal resoldre. Posar les cartes sobre la taula i dir les coses pel seu nom; denunciar sempre que calgui. I que no em diguin que el meu pot ser un vot perdut. Un vot no és mai perdut. Com a mínim és l’expressió d’una voluntat. Després, les lleis distribuiran aquestes voluntats segons les regles pròpies. Però si ens hem d’atendre al vot útil i el donem a qui en realitat no ens representa, estem traint els nostres ideals.