La bruixa de Sant Jordi

Existeix una col·lecció de llibres titulats “Los libros del Cuentamiedos” que conté una bona quantitat de llegendes i narracions sobre aquells éssers hermafrodites mig dones mig diables. Es tracta d’una col·lecció completa de narracions de tot el món, i en són sempre protagonistes les bruixes, en particular les referides a les d’Espanya, del camí de Sant Jaume i de Catalunya.


Nosaltres disposem de la versió catalana, una traducció feta per Ana Ferra Vidal, que porta per títol Les bruixes catalanes (història i llegendes), que resulta tot un goig, tant pel contingut fet a curtes narracions com per la sobrietat de l’exposició del fets.


És un llibre on es fan descripcions planeres, per no dir ingènues, de relats sobre la manera d’actuar de les bruixes, les seves relacions carnals amb Bersabuch (el diable), els desastres que provocaven als sembrats i collites, les pluges de pedra, neus i focs que infligien sobre pobles, les cases i famílies, i en fi, tots aquells mals que els escrivents de l’edat mitjana eren tan propensos a tenir presents.


Pel que s’extreu dels textos catalans, els grans nuclis de bruixes eren situats al nord del Principat, especialment a les comarques del Solsona, Osona, els dos Pallars, el Berguedà i fins i tot en el Conflent-Vallespir de la Catalunya Nord, o sigui, a la Catalunya climàticament fosca i plujosa. D’allí en surten el 90% dels relats, tot i que en una altra part del llibre s’afirma que Barcelona és la zona on n’hi hagué més. Tot i aqueixes petites discrepàncies, es veu que les bruixes també apareixien en zones més meridionals, ja que se n’aprecien a Reus, Cervera, Escornalbou, Viebre, la Torre de l’Espanyol, i fins i tot a... la nostra Solivella (1) .


Sembla que el món de les bruixes fos un inframon d’agents femenins; no obstant, els bruixots també treuen el cap en algunes narracions, mentre el diable apareix en totes com el cap inductor. En canvi al diable sempre se li dona el tractament masculí.


Les bruixes podien ser persones normals que vivien entre la societat, i que romanien ignorades fins que eren detectades. Com que només volem divulgar una faceta no coneguda de la població de Montblanc, aportarem el primer paràgraf del llibre perquè observin com era aquell antre: “En altres temps les terres catalanes devien ser un cau ple de bruixes. Almenys això reflecteix la incomptable documentació que es conserva sobre processos judicials contra elles: Uns —els menys—, religiosos, la majoria [...].”


En el llibre, tot hi sortir-hi bruixes en moltes poblacions de Catalunya, fins i tot la de Solivella, només surt referenciada molt marginalment a la pàgina 26, quan afirma que un presumpte “caçador de bruixes havia actuat a Valls, Tarragona, Montblanc i altres pobles”, però de Montblanc no se’n sap res més, tot i que dels altres pobles en surten relats a manta. Aquesta perspectiva ens va entristir pel fet que una població com la nostra tan plena de tradicions, fins i tot amb un drac tronador que treu foc per les cavitats nassals, no tinguéssim cap relat de bruixes, almenys algun de conegut, o encara que fos xicarró i poc divulgat. Quan vaig acabar de llegir el llibre, contrariat i dolgut vaig fer un conjur als quatre vents sol·licitant resposta. Eren les dues de la matinada, cansat de buscar en totes les fonts d’informació me’n vaig anar a dormir decebut.


  Però sorpreneu-vos: l’eco hauria fet efecte, ja que en despertar-me a la matinada vaig escoltar a la balconada esgarrapadetes com les d’un gat: rac-rac... i... rac-rac. Estranyat, em vaig apropar al balcó. No hi havia res. Millor dit, de moment no hi vaig veure res, fins que a través de les escletxes de la persiana de fullets em va semblar veure-hi una mena de bastó que es diferenciava pel color verd fosc.


Efectivament era un bastonet, millor fit, un pal d’escombra ennegrit per acció del foc. Al capdamunt del pal, una osca que deixava entendre que contenia alguna cosa. Al desenroscar-lo van sortir dos pergamins enrotllats escrits amb lletra gòtica. En el primer plec, escrit amb traç gros, hi deia:


  “‘La bruixa de Montblanc’, narrat pel fado Hèrcol.”

Al·leluia! En el primer rengló del segon full es llegia bé:


“Montblanc també té historia de bruixes. En honor i gloria del noble poble”


I seguia: 
“La tradició de sant Jordi matant el drac ha portat que fossin dos reis els pares de la princesa que havia de ser entregada al monstre insaciable, quan la lògica preveu que havien de ser dos ducs (el duc i la duquessa de Montblanc). Quant a la filla, es de llei que se li atorgués el títol de princesa, ja que tota donzella maca, jove i primmirada pot ostentar el títol de princesa, ja que és i serà per sempre la filla d’aquells ducs.”


Segueix el text: “El dia, o la nit, que el noble cavaller va pujar al cavall amb llança al rest per sortir en estampida a matar el drac que assetjava la noble vila, no podia preveure que de dalt la muntanya de Sant Joan se li projectés una bruixota muntada sobre una vella escombra, vestida amb parracs negres, seca, bruta, els ulls cerclats per rutlles negres i el nas aguilenc sortint-li per entre els plecs del mocador de cap lligat al coll. Malintencionada, aquella rapaç de l’infern es proposava fer-lo fracassar en l’intent de redimir la princesa de la boca flamejant del drac. Ho tenia tot previst. Cavalcaria davant el noble cavaller per embrutar-li la vista i fer-li perdre el sentit de l’orientació i en arribar al Portal de Sant Jordi de la Vila de Montblanc, el desviaria cap a Solivella, on amb l’ajut de la bruixa d’allí estimbarien el cavaller perquè quedés fet una desferra amb la seva cuirassa i l’espasa i fer-lo fracassar en el seu propòsit del rescat. Dit i fet, la bruixa de Montblanc muntà a l’escombra i començà a sallar. Tot s’hauria fet realitat segons el previst si no hagués estat per la modesta intervenció de jo, el fado Hèrcol, que estant a l’aguait del plans macabres de la bruixa, vaig preparar una poció a base de sal, herba de ruda i aigua beneïda de la pila de Santa Maria, ingredients que com se sap, acaben sent la perdició de les bruixes. La poció la vaig entregar al cavaller amb un feixet de romer, perquè espargís el contingut sobre la bruixa quan se li col·loqués davant en el galop.


Ho faria així el noble cavaller Jordi, amb resultats: La bruixa s’estavellà contra el mur de l’església de Solivella. La princesa salvada, els ducs de Montblanc feliços i el poble jocós, i tots gaudint la felicitat sense haver-se assabentat de la malifeta que es proposava fer la bruixa... de Montblanc.” Gràcies, Fado. Glòria a tu, Montblanc, ja tens una història de bruixes. Gràcies també per haver-te valgut de mi per deixar-ne constància. Mai no us ho podrem pagar.


(1) Un altre dia donarem a conèixer aquest relat.