Canyamars

Un itinerari curt fet en una tarda, des de la Roca del Vallès passant per Òrrius, Dosrius, per finalitzar a Canyamars, va ser motiu del nostre viatge. Aquests tres pobles són de la comarca del Maresme. Pels dos primers hi passàrem de llarg, i no perquè no ens hauria agradat estar-hi una estona a cadascun, sinó perquè el temps de què disposàvem no donava per a més. Érem conscients que hi hauria més dies per completar la descoberta cultural i turística d’un Òrrius amb vestigis prehistòrics a visitar, una església gòtica del segle XIV, una ermita romànica (XI-XII)... i l’anomenat bosc encantat. Un moment o altre hi podríem tornar.


Seguint la ruta ens adonem d’un paisatge alterat per urbanitzacions. Se’ns diu que són segones residències. Entenem que la proximitat de la costa fa que sigui zona turística, amb nuclis industrials i de comerç de les grans ciutats: Mataró com a capital de comarca, segueixen Badalona, Barcelona... han estat causa de nous nuclis residencials, perquè es manté una superpoblació, la més alta de Catalunya, amb centres de serveis a tot drap. Pinedes i alzinars a muntanya, conreu d’horta a la vall, barrejades amb els nuclis urbanitzats i polígons, configuren el paisatge. Travessem la C-60, l’autovia que uneix el Vallès Oriental amb el Maresme. Entrem al terme de Dosrius, població que comparteix territori amb dos nuclis més: Massuet i Canyamars. El seu terme municipal s’estén pel Parc Natural del Montnegre i Corredor —gestionat per la Diputació de Barcelona— amb cims de més de sis-cents metres d’alçada, sobre el nivell del mar.


  Les pinedes de pi pinyer que es veuen en aquest municipi són les protagonistes, si bé també hi ha alzinars segons en quin sector. Els arbres de què parlem són alts, amb capçades volumètriques i quasi simètriques, aixafades i atapeïdes les unes amb les altres, i fan la singularitat d’aquests boscos. La seva figura em porta a la memòria els dibuixos de Muntanyola (1914-2012) expressats en el TBO —còmic de dibuix infantil fet en castellà durant la dictadura franquista—, on aquest dibuixant tenia un traç especial en fer el perfil dels pins pinyers mediterranis.


L’església de Dosrius es reconeix per sobre de les cases amb el seu campanar (segle XIV i XVIII), amb el patronatge de sant Iscle i santa Victòria. Un munt d’història ens hi espera... hi ha també un lloc excepcional, amb cases de fusta a dalt dels arbres. Tot demana fer-hi estada, però l’itinerari és l’itinerari. Passem de llarg. La carretera va al costat de la riera amb el nom primer de Dosrius, que més amunt es dirà del Far.


Arribem a Canyamars, que és al fons d’una vall, entremig de les serres del Corredor i Montalt. Té l’església de Sant Esteve (segle X), el santuari del Corredor (segle XVI), un dolmen i un pou de glaç...


  Se’ns ha fet tard i res d’això podrem veure. Pensem que ja tornarem una altre dia, fins i tot per parlar del remença Joan de Canyamars. Fem una parada reglamentària d’uns vint minuts en un bar. Mentre prenem un refresc parlem amb la mestressa, i en dir que som de Caldes de Montbui se sorprèn. No havia sentit a parlar mai del nostre poble. I és que a Catalunya hi ha molts pobles per conèixer o visitar i un no arriba a tot arreu.