L’home nou

La primavera és la festa de la nova vida; tot brota de nou, tot torna a començar. Raimon Panikkar (1918-2010) fou un filòsof i teòleg català que manifestava: “L’alegria és possible si hi ha regeneració constant i això és la festa de la Pasqua, una resurrecció personal.” D’això se’n diu, en termes cristians, “l’home nou”.


En una de les homilies de Pasqua d’aquests dies el celebrant posava de manifest que els deixebles no van canviar d’avui per demà, com si res no hagués passat, davant de la resurrecció de Jesús i tot el que aquest fet comportava, sinó que van haver de fer un llarg procés interior, fins a deixar-se convèncer que tot allò que havien viscut i compartit amb Jesús de Natzaret era extraordinari. De tal manera que comportava allunyar-se de qualsevol mena de por i, a la vegada, assolir ells mateixos l’anunci del Regne de Déu. Un Regne que consisteix a fer possible la pau, l’estima i la justícia. Les úniques armes per renovar el món i renovar-se un mateix.


Tot procés necessita una conversió interior; hi ha d’haver convenciment del que es vol fer. Això només és possible amb l’home o dona que sempre han cultivat la seva pròpia vida amb una renovació constant de si mateixa, perquè són conscients de la seva pròpia realitat en el món que viuen. Un món que necessita missatges extraordinaris com el de Jesús, però que s’adeqüi als temps. Els deixebles ho van tenir clar.


Panikkar posava de manifest que perquè hi hagi resurrecció personal que cal anar separant el jo de l’ego. Ja que l’ego és aquell que no pot deixar de fer les coses que no ens van bé. En canvi, el jo és cultivar la pròpia vida. I afegeix: “L’home culte cultiva. No fuig d’ell mateix”, perquè si ho vol fer no podrà, ja que una persona no pot fugir de si mateixa.


Per al nostre filòsof, el cristianisme és un concepte amb un significat concret. Moltes persones no arriben a penetrar en el concepte. Moltes es queden i identifiquen cristianisme amb formulacions dogmàtiques, credo, doctrina, i acaben aquí. No van més enllà, no avancen, no es renoven. Encara que el cristianisme té una doctrina i dogmes, aquests no estan acabats, no són estàtics, ni petrificats; han d’anar evolucionant, s’han d’anar adequant als temps.


Aquesta concepció meritòria d’entendre la vida del cristianisme, que pot ser transportada a altres àmbits de la societat, no sembla que pugui tenir acollida en un moment prou transcendental com en temps d’eleccions, on hi ha candidats que opten més per posicions ofensives que pel respecte per les idees de l’altre. Ens adonem, amb aquesta actitud, que els egoismes personals són els que afloren, i XQque estan molt lluny del jo personal que hem comentat, aquell que busca la vertadera veritat, de respectar les altres maneres d’entendre el món, no abolutitza les idees. I que, com a conseqüència, no ofereixen cap regeneració, millora o canvi... Per tant, no hi ha home nou en aquest fet, sinó una posició caduca.