Josep Andreu i Domingo, alcalde de Montblanc

Avui parlarem d’un montblanquí del qual podríem dir que ha acabat adoptant una professió per damunt de la resta de les seves activitats: la política. Li ve d’arrels. Vegin: membre d’una família amb un llarg historial catalanista, el seu avi, el Sr. Josep Andreu, persona que l’autor d’aquest article va conèixer, va ser la persona que va salvar el patrimoni familiar en uns moments crítics per a la família, en trobar-se en acabar la Guerra Civil amb dos fills a l’exili i el tercer, jove. El Sr. Josep era la imatge típica del propietari conscient dels seus deures i obligacions.


La qualitat política de l’actual Josep l’haurà heretat dels seus majors; del seu oncle Josep Andreu Abelló, polític de primera línia de la Generalitat de Catalunya dels anys 30, que va exercir, entre altres, de president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana i després de redactor de l’avantprojecte de l’Estatut d’autonomia de l’any 1979, per tant amic personal de tots els polítics catalans d’aquella època i, en conseqüència, per aquests motius, va haver de exiliar-se a Mèxic i a Tànger un cop acabada la Guerra Civil, període que pràcticament durà fins l’arribada del canvi.


L’altre oncle, Anton Andreu Abelló, persona significada per la seva dedicació a la cultura local, ja que encara que no figura oficialment així, en realitat fou el virtual creador/fundador del Museu Comarcal. I finalment el seu pare, Carles Andreu i Abelló, l’encarregat de seguir els passos de l’avi, en fer-se càrrec de patrimoni agrari que avui segueixen ampliant amb èxit els seus fills Carles i Ramon, germans de Josep. Carles (pare) també tingué temps de dedicar-se a la política, i va arribar a ser senador per Convergència Democràtica i president a la Conca de Barberà del llavors acabat de fundar sindicat Unió de Pagesos.


I aquí apareix la figura de l’actual Josep Andreu: fill de Carles Andreu i Maria Domingo, va néixer el 12 de maig del 1956. Casat amb la senyora Dolors Sabaté Borges, oriünda de l’Espluga de Francolí, són pares de dos fills: Joan i Josep.


Ja de ben jove a Josep se li coneixien les seves invariables actituds catalanistes i les de protecció social. Ho pot testimoniar aquest autor en haver tingut confrontades les dues cases per la part del darrere, només separades per un carrer estret. Era ben jove quan l’11 de setembre de cada any, els veïns observàvem cartellets punxats a la parets del tram del carrer Major i papers als parabrises dels cotxes exalçant la llavors prohibida festa catalana, i atenció, aquesta activitat feta en plena dictadura i en una zona que no comptava amb una altra persona amb una actitud catalanista tan procliu. Una altra anècdota que segur que era obra del Josep jove eren les pintades que s’observaren a les baranes del Pont de la Fusta, que reclamaven la neteja del riu quan en els encontorns hi havia una fàbrica de productes químics que segurament abocaria productes nocius al riu. Segur que aquelles pintades només podien venir d’ell, aquest vegada per vetllar per la salut pública.


En aquest temps inicià estudis per acabar llicenciant-se en Arqueologia a la Universitat de Barcelona, disciplina que li donà ocasió de seguir amb la seva dèria urbanística. Amb tot, aviat va entrar en la política en el sentit més estricte. A part de competir més o menys amb altres polítics de diferents maneres de pensar de l’època i tastar les mels d’algun partit polític més apassionat, va afiliar-se a Esquerra Republicana de Catalunya.


I d’aquí al zenit de la seva carrera. Durant l’anadura ha estat amic reconegut per tots els líders d’Esquerra, començant per Carod Rovira i acabant per Oriol Junqueras, (persona sia dit de pas, que cau bé a tothom). La carrera política de Josep Andreu ha estat prolixa. Tot militant a Unió de Pagesos, la seva activitat com a alcalde de Montblanc el va portar a ocupar l’any 2004 l’escó de senador per Esquerra al Senat espanyol. Del 2004 al 2008, va ser diputat per Esquerra al Congrés espanyol, on fins i tot feu una intervenció defensant la causa dels gitanos.


Acabat el seu periple estatal es projectà plenament a la política interior del país, exercint de diputat al Parlament de Catalunya des de l’any 2012 al 2015. En aquest període també va compartir càrrec de president en funcions de l’Associació de Municipis per la Independència i el càrrec de president d’Esquerra del Camp de Tarragona, des del febrer del 2012 al juliol del 2015, sense oblidar que fou conseller comarcal de Turisme des de l’any 2011 al 2013.


Fins aquí el que respecta a la seva dedicació a l’estament nacional. Pel que respecta a l’activitat com a alcalde de Montblanc, a què ara es dedica plenament posant-hi els cinc sentits, l’inicià com a regidor en dos períodes alterns, que abastaren els anys 1991 al 2001 i d’on tragué bona experiència per governar una població.


Després, en les corresponents eleccions ha estat escollit per governar la capital de la Conca de Barberà en diverses legislatures durant els períodes del 1999 al 2001, i del 2007 fins als nostres dies, havent guanyat les eleccions per majoria en totes les convocatòries, i l’última, amb l’èxit de treure fins a vuit regidors.


La seva labor com a alcalde ha estat àmplia. Per citar les seves obres magnes, a part dels trams de muralles que ha anat lliurant, la remodelació, per no dir la nova reconstrucció de la plaça de Sant Francesc; les obres del pont Vell, l’ampliació de la infraestructura vial del Montblanc, la urbanització oest fins al faldar de la muntanya de Sant Joan i l’arranjament final de molts carrers. Totes aquestes activitats hauran tingut contents a l’electorat, sabent que la majoria montblanquina li ha donat el seu vot, ja que és un polític hàbil que surt de tot sense aplicar extorsions ni pressions, sempre contemporitzant i fent valer el sentit comú. Un dels mèrits que té, i que ningú s’explica, és la facultat de “treure” diners d’arreu, i pel que es veu en disposa a dojo, tants com per comprar immobles de la muralla, abastar els serveis de l’Ajuntament i, fins i tot, per destinar-los a altres organismes, com ha estat la compra de la Casa Macip, que després l’Ajuntament ha cedit al Consell Comarcal per a ampliació del seu edifici.


Ara falta saber quins projectes tindran ell i el seu equip si guanyen les properes eleccions. Segons ha dit en diverses ocasions, espera veure fet el túnel de Lilla, crear un cicle superior de formació professional agrícola, consolidar la vila com a ciutat medieval per excel·lència, fomentar la industrialització de Montblanc i seguir amb la política social del benestar i de l’esplai que l’ha caracteritzat. En definitiva, si l’elegeixen diu que tindran molta feina els propers quatre anys.


Bé, doncs a veure a les properes eleccions com aniran les votacions, atenent que els contrincants de Josep són persones amb forta personalitat i que mereixen tota la consideració. De totes maneres, ell és optimista.