Reflexió

Aquest mes d’abril ha estat convuls. S’han ajuntat fets primordials que remeten a la vida de la persona d’una manera o altra. La temporada d’eleccions s’ha ajuntat amb Setmana Santa, i després ha vingut Sant Jordi. Mentre això passava, la justícia al Procés s’anava succeint dia darrere dia com una llosa pesada per a molts catalans, i no cal dir per a les famílies dels presos polítics.


Un fet elemental ha estat que el Tribunal Suprem de justícia ha reconegut la immersió lingüística com a vàlida. Aquest fet no deixa de ser un respir per als catalans, i tot i la pujada d’escons, el sobiranisme ha perdut una situació d’influència sobre el PSOE. Els analistes remarquen que, abans, amb la moció de censura podien ser decisius i influir, i ara, tot i tenir majoria d’escons a Catalunya, la cosa se’ls ha complicat.


Només caldrà saber si els socialistes seran plurinacionals, atendran la diversitat i si mai posaran fil a l’agulla per atendre un possible federalisme o una confederació i, amb això, renovar la Constitució. El que sí que és cert, i ha quedat clar, és que Catalunya és ara per ara del sobiranisme. I això hauria de fer pensar i, és clar, el nou govern de Madrid hauria d’exercir la voluntat d’arbitrar, d’escoltar i portar a terme un vertader diàleg sobre el futur de Catalunya i atendre la 
seva realitat nacional. Ja ho veurem.


Ben escaldats Els partits unionistes de Catalunya, Ciutadans, PP i Vox, han sortit ben escaldats. La seva postura difamatòria, recórrer al 155 i festejar l’extrema dreta, els ha portat a perdre la confiança absoluta dels catalans. Cal pensar que el gran perdedor ha estat el PP, que s’ho ha guanyat a pols, ja que els pocs vots dels altres dos abans eren seus. I ja diu la dita que “Qui va amb un coix, al cap de l’any ho són dos”.


Els socialistes han fet servir el discurs de la por a Catalunya i els ha beneficiat, perquè han augmentat de set escons que tenien de les últimes eleccions, a dotze, i s’han convertit en la segona força. Ha enfortit el guany del PSOE, que a escala estatal ha guanyat i que ha obtingut admiració a escala internacional. Experts assenyalen que pot governar amb diferents coalicions alternatives. S’ha de veure amb quines, si els seus li demanaven que amb Rivera no.


Parlant de Puigdemont, un articulista posava de manifest que el nostre molt honorable expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, tot i tenir un capital electoral —que el té—, el que el fa més rellevant és el seu capital simbòlic i pràctic dins i fora del país, perquè no deixa de ser el rostre —en alguns casos més conegut— de l’octubre de fa dos anys. I perquè és l’encarregat de mantenir un front per qüestionar i denunciar les mancances de l’Estat i el manté pressionat. Per això —continuava dient l’articulista—, tot i no ser suficient el que fa Puigdemont a l’exterior, s’ha fet imprescindible, ja que ha creat una situació de l’Estat, que el vol desactivar com sigui, en què se salta les formes per arribar al ridícul i impedir que es presenti a les europees.


Com si no s’hi poguessin presentar Junqueras i Romeva. Per tot plegat, a Espanya li suposaria perdre legitimitat democràtica. Aquestes eleccions valdrien menys.