Masos i masies

Al que es coneix com la Catalunya Vella, a la Vall de Marfà (Moianès), hi ha un reguitzell de masies i masos, molts d’ells abandonats, enrunats, i són pocs aquells en què hi fan vida. En un dia de visita a la que fou antiga parròquia de Sant Pere de Marfà (s. XVII), avui abandonada a la seva sort, ja que el bisbat de Vic perdé el plet, vam veure que ara resta a la mercè com a galliner. La sensibilitat i respecte dels nous propietaris, pel que fa al tema religiós, es perdé. Per dir que les gallines són tancades en l’interior de la petita nau eclesial.


  A l’exterior hi havia hagut el cementiri. Les seves restes foren traslladades a Moià. Fa dies que anant d’excursió ens adonàrem de l’estat de l’indret. Si la situació era prou depauperada, en veure l’edifici, la basarda afegida fou de descobrir que l’aviram, picotejant al terra, feia córrer part de l’ossam d’una mandíbula humana, que pel descuit i l’oblit havia restat colgada.


Aquest indret és un altiplà en forma de petita península vorejada per cingleres, on a la part nord hi ha una vall on s’escorren les aigües de la riera de Marfà.


 A l’entrar a l’esplanada, coneguda com el “Pla de Sant Pere“, hi ha la masia de Marfà. Les dades ens informen que ha estat construïda sobre les restes d’un antic castell, amb data de l’any 939. Avui aquesta pairalia, que també va funcionar com a rectoria i conserva la seva estructura del que fou casa de pagès, no està habitada regularment. Hi ha qui se’n cuida i en sosté el manteniment.


Les seves terres i boscos estan reservats per al lloguer de pastures de vacum. Qui en té, n’ha recuperat els camps, els camins, les fonts i la neteja dels boscos. Durant els anys 1812 fins al 1827 hi hagué ajuntament.


  Un fet cabdal a tenir en compte, durant la Guerra de Successió de 1714, és que en  aquest indret hi estigué acampat un exèrcit austriacista amb el comandament d’Antoni Desvalls, militar austriacista, marquès del Poal (Pla d’Urgell). Aquesta tropa, composta per miquelets, mantenia a ratlla l’exèrcit borbònic que operava en les comarques d’Osona, Bages, Moianès i  Lluçanès.


Mentre que l’altra part era la que mantenia el  setge a la ciutat Barcelona. Aquesta força austriacista obtingué la victòria contra els borbons a la batalla de Talamanca,  l’agost de 1714 (Bages), fet que provocà sis-centes baixes a les tropes filipistes, tot i tenint aquestes majoria de combatents. Fou una de les últimes batalles que els catalans guanyaren l’exèrcit borbònic.


Talamanca és un poble petit, amb una castell reconstruït del s. XVIII, amb prou història per explicar. L’antic, del s. X, fou desmantellat per Felip V, com totes les fortaleses que foren partidàries de l’arxiduc Carles d’Àustria.