No repetirem la història

El 14 d’abril de 1931, després d’unes eleccions municipals que guanyaren els partits republicans, era proclamada la II República espanyola. Alfons XIII —que feia pocs dies havia presidit les celebracions de Setmana Santa al palau reial— feia les maletes i se n’anava a l’exili, d’on ja no havia de tornar. És evident que un esdeveniment d’aquestes característiques no s’improvisa. Un any abans, tots el partits republicans havien signat el Pacte de Sant Sebastià pel qual es comprometien a liquidar la monarquia i instaurar una república tan aviat com fos possible. La primera ocasió varen ser aquelles eleccions municipals d’abril del 1931.


Diumenge se celebraran també unes eleccions municipals i és molt possible que, almenys a Catalunya, el partits independentistes guanyin en la majoria d’ajuntaments. Per tant, haurien de ser vistes com un plebiscit, la resposta neta i contundent d’un poble contra la injustícia i la repressió que sofreixen els seus polítics votats democràticament i ara empresonats o a l’exili. Seria lògic que, si triomfen les opcions republicanes i separatistes, immediatament es fessin els passos per proclamar la república en compliment de la voluntat popular.


Per desgràcia, però, no crec que passi res d’això. Els polítics seguiran presos o a l’exili, el judici continuarà el seu curs i ningú s’atrevirà a contradir els estaments de l’Estat per més injustos i arbitraris que es mostrin. En aquestes circumstàncies, ¿de què serveix votar si després uns jutges parcials esmenen la plana a la voluntat del poble? Cada dia és més evident la negació dels drets actius i passius dels ciutadans expressats en unes eleccions lliures. Reconèixer el dret a ser escollits diputats però no a exercir-ne les funcions és una burla, una mostra de l’arbitrarietat amb què s’interpreta la llei i s’imposen criteris personals.


D’altra banda, els polítics catalans no es troben en condicions de fer front a unes situacions clarament injustes. El judici a què són sotmesos i les incomptables querelles, multes i citacions dels tribunals mostren la voluntat de desmuntar sense contemplacions l’edifici de l’independentisme. I vistes les actuacions, és fàcil creure que no busquen la veritat sinó justificar un càstig. Per això han de manipular les proves, mostrar-se tolerants amb els testimonis de l’acusació però estrictes i posant traves a les defenses, impedir veure les imatges que en molts casos demostren la falsedat de les acusacions.


Però no tot és culpa de Madrid. Es podria fer front als embats d’un Estat prepotent mitjançant una oposició ferma. Caldria plantejar actuacions conjuntes dels partits independentistes i això és impossible mentre hi hagi les reticències i baralles actuals. A vegades fan dubtar de si hi ha una voluntat real d’assolir la independència i proclamar una república catalana. És molt fàcil omplir-se’n la boca i afirmar-ho de paraula, però és amb fets que s’ha de demostrar. I se’m fa un nus a la gola en dir-ho, però ara per ara no ho veig. No hi haurà un 14 d’abril ni hi haurà república mentre no canviïn les actituds.