La Unió Europea. El mes de maig n’és l’aniversari

Ara que vivim l’efervescència del Brexit britànic i l’entrada dels últims països, és bo fer algunes consideracions sobre les perspectives passades i futures de la Unió Europea, fusió que en néixer ho feu amb el nom de comunitat.


La Unió s’inicià el 1957, després del pla Marshall, quan Europa va considerar el fet que, trobant-se entre dos gegants polítics i militars, la URSS i els EUA, quedaria ofegada. Això ho veieren clar alguns cervells polítics de l’any 1957, com Aristides Briand, francès que l’any 1929 ja elaborà un pla del que havia de ser la futura comunitat europea, però era molt aviat per madurar la idea. Churchill, el 1946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, va proposar una “germandat” europea per evitar nous vessaments de sang entre europeus. Amb tot, de fet el dia 9 de maig de 1950 se’l pot considerar com el de l’acte constitucional de la primitiva Europa unida, quan es portà a terme al Quai d’Orsay el control conjunt del carbó i l’acer francoalemany, proposat per Jean Monnet i Robert Schuman, protocol que va entrar en vigor el 1952 amb la signatura del primer tractat, que se’l denominà Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (la CECA). Fou el primer i imparable pas de la Unió .


Amb tot, quan realment es posà en marxa Europa, fou el dia que Alemanya, amb Adenauer al capdavant; França, amb Cristian Pineau; Holanda, amb Josep Luns; Itàlia, amb Antonio Segni; Bèlgica, amb Paul Henry Spaak, i Luxemburg, amb Beck, els Sis, tal com es va conèixer els fundadors de la que llavors es denominà senzillament la Comunitat Europea, portaren a terme el que es coneix com el Tractat de Roma, el 25 de març del 1957.


El primer de gener del 1973 entraren a la Comunitat tres països: Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca, i es va ampliar a l’Europa dels 9. Grècia hi entrà el 1981 (encara que després en fou expulsada ran la dictadura dels coronels), però readmesa de nou quan retornà a la democràcia (l’Europa dels 10). El 1986 hi entraren Espanya i Portugal (l’Europa dels 12); Suècia, Àustria i Finlàndia, el 1995 (l’Europa dels 15) i, l’1 de maig del 2004, Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Malta i Xipre-Greg (l’Europa dels 25).


Mentrestant, el 8 de desembre del 1955 el Consell d’Europa adoptà la bandera blava de les dotze estrelles.


El 2 de gener de 1972 el Consell d’Europa aprovà l’himne de la Comunitat, l’Oda a l’alegria, lletra de Friedrich von Schiller i musica del gran músic alemany Ludwig van Beethoven, una part de la seva novena Simfonia. L’any 1985, a la cimera de Milà, es va assenyalar el dia 9 de maig com el Dia d’Europa.


Totes aquestes admissions, a més d’altres importants legislacions, orientacions, decisions, normes i resta de peculiaritats polítiques, han estat tractades en reunions solemnes a les quals normalment s’ha donat el nom de la ciutat on han estat acollides. Els principals han estat: el tractat de Roma, el tractat de Luxemburg, de Maastricht, d’Amsterdam, de Niça, Milà, Schegen, Atenes... Finalment, s’aprovà el nom d’Unió Europea, que fins aleshores havia estat la Comunitat Europea.

 

LA BANDERA, L’HIMNE, EL NOM I EL DIA DE LA UNIÓ
La Unió Europea pot estar cofoia pels passos de gegant que ha fet. L’entrada a la Unió dels Estats i l’aprovació de la primera constitució han estat actes definitius. Europa pot ufanejar ja de tenir estats integrats que van des el bàltics a l’illa de Xipre, i amb un nombre d’habitants que supera els 490 milions de persones. Ara només hi falta la Federació Russa. Pensem que els ciutadans europeus podem estar contents dels avenços obtinguts en aquest període que va des aquell llunyà dia 9 de maig del 1950, entre els quals alguns de tan importants com l’anul·lació de les fronteres dels antics estats i el consegüent lliure comerç (mercat comú), pel qual els ciutadans poden traficar i transitar per mig món usant tots plegats l’euro com a moneda, que va arramblar totes les monedes dels estats.


Tot i ser encara l’esperit nacionalista dels estats molt fort, fet que els priva d’abdicar de les velles ideologies, en constatar encara els himnes nacionals, les banderes, els escuts i els idiomes propis, i tot i així ben arrelats, els pares d’Europa sentiren la necessitat de posseir els símbols propis de la gran Europa, i en van crear en primer lloc la bandera, el 8 de desembre de l’any 1955.


En canvi, el nom que s’ha donat en última instància a aquesta macronació ja és una altra cosa. Europa ha tingut diversos noms, potser lògics a mesura que s’anava estructurant. El prestigiós polític anglès Winston Churchill va proposar, en el llunyà 1946, acabada la Guerra Mundial, uns Estats Units d’Europa. El mateix any es va crear a París una tènue Unió de Federalistes Europeus. Més tard, el 1953, un grup proposa de dir-ne Moviment Europeu per seguir amb una altra de denominació etèria, “Tractat de la Unió Occidental”.


Finalment, el 9 de maig de 1950 els líders Jean Monnet i Robert Schuman senten la primera pedra d’Europa amb el nom de Comunitat Europea del Carbó i, l’Acer, mentre que el 1956 ja s’accepta el nom de Comunitat Econòmica Europea (CEE), que seguirà fins al 1992, quan s’aprova definitivament, almenys fins ara, el nom d’Unió Europea (UE). Així que ja tenim bandera, moneda, himne i nom d’aquest estat que al segle XXI n’haurà construir un en el món amb altres dos de magnitud continental: els EUA i la Xina.


I què n’opinen, dels nostres símbols? Compartiran amb nosaltres la idea que en tenim? Segueixi’ns, sis us plau. Respecte a l’himne, la decisió d’adoptar-lo fou senzillament magnífica; un gran encert, tractant-se de ser un himne d’arrel europea, creat per un autor europeu amb l’esperit musical d’exaltació europea, ben vist pels europeus i que a la fi implica un gran honor per als europeus. Només vull dir que l’Oda brilli i s’escolti per sempre més.


LA MONEDA: RES PER A OBJECTAR
Ignorem en aquests moments d’on partiria el seu origen o qui en seria l’apadrinador (suposadament seria una acceptació de tots el economistes de la vella Europa), i el terme euro ha d’esdevenir de les dues primeres síl”labes del mot Europa, (euro-pa), motiu suficient per donar una qualificació més que notable als seus patrocinadors. A la moneda, en principi se li proposà de dir-li “equus”, inclusiu “escut”, per acabar denominant-la “euro”, moneda acceptada joiosament per totes les nacions (fins i tot la Gran Bretanya, que tot i no trobar-se integrada en la moneda única, els comerços d’aquell país l’accepten sense complicacions).


EL DIA
El 9 de maig sembla ben escollit, ja que la vertadera Europa nasqué amb les declaracions del polític francès Jean Monnet en un memorable discurs que es pot considerar com l’acta de Constitució, fet el dia 9 de maig de l’any 1950 . Ell i el polític alemany Robert Schuman assentaren aquell dia els fonaments d’Europa, en considerar-los que foren la pedra de toc de l’edifici en projecte. Per tant, resulta més que convincent declarar el Dia d’Europa aquell dia de primavera; simbòlicament, el de la Primavera d’Europa.


LA BANDERA
La bandera ja és una altra cosa. Com se sap, el seu disseny és un cercle de 12 estrelles daurades sobre tela de color blau. I per què estrelles si als cels d’Europa hi brillen poc? De moment no hi podem donar aclariment. Un altre dia buscarem els motius i us els n’informarem.