Ramon Folch i Camarasa

Ramon Folch i Camarasa, novel·lista, dramaturg i traductor català, ha mort a l’edat de noranta-dos anys. Novè fill de l’il·lustre Josep M. Folch i Torres (1880-1950), també reconegut novel·lista i autor teatral en llengua catalana, sobretot per a infants i joves; només cal tenir present a les festes de Nadal la seva obra ja secular L’adveniment de l’infant Jesús, representada en molts teatres de Catalunya cada any.


Ramon Folch i Camarasa, nascut a Barcelona el 30 d’octubre de 1926 i traspassat el 2 de gener d’aquest 2019 a Mollet del Vallès, fou un novel·lista reconegut, dramaturg i traductor català; prosseguí el llegat del seu pare amb la novel·la infantil editada el 1910 Les aventures d’en Massagran. L’any 1981, Folch i Camarasa donaria sortida a una nova col·lecció de còmics d’en Massagran, dels quals ell seria el guionista, amb dibuixos d’en Josep M. Madorell, basats en il·lustracions antigues fetes per Junceda, que era un caricaturista, dibuixant i il·lustrador nascut a Barcelona 1881 i traspassat a Blanes el 1948.


L’editorial Casals seria l’encarregada de la seva publicació; a casa n’aconseguírem uns quants títols per la nostra fidelitat a la recerca del còmic català per a la mainada. També es feia una reedició d’En Patufet, revista infantil nascuda en vida del seu pare. Un pare que rebé, al seu temps, el reconeixement per la seva extensíssima producció, dedicada sobretot, com ja hem dit, al públic infantil i adolescent, fet que li donà una extraordinària popularitat, mai aconseguida, com afirmà la crítica, per un escriptor català.


Llicenciat en dret, professió que mai exercí, començà a treballar a l’editorial Janés, però acabà exercint de traductor, adaptant llibres estrangers al català. Els idiomes que va traduir van ser l’anglès, castellà, francès i italià. Així ens ho recordava la periodista Míriam Viaplana amb motiu de la seva mort; amb gairebé 400 obres, entre pròpies i traduccions, li van merèixer distincions destacades, com la Creu de Sant Jordi, per la popularitat de la seva obra, o el nomenament com a doctor honoris causa, atorgat el 2006 per la Universitat Autònoma de Barcelona.


Participà també com a traductor per a l’Organització Mundial de la Salut a Ginebra (1973-1986). Va traduir del castellà al català de l’assaig Els altres catalans, de Francesc Candel, d’Edicions 62, vers l’any 1964, i la societat catalana d’aquell Sant Jordi ho va valorar molt positivament. Només cal recordar que en tres setmanes se’n vengueren més de trenta mil exemplars. Com a escriptor va rebre les principals mencions i premis literaris per la diversitat de les seves obres com a dramaturg, novel·lista i traductor. Les dues últimes a destacar: Manual del perfecte escriptor mediocre (1991 Premi Pere Quart) i Manual de la perfecta parella mediocre o l’art de sobreviure de dos en dos (2005. Premi Jaume Maspons), obres d’humor i sàtira, per la qual cosa l’autor s’havia caracteritzat.


Va fer adaptacions al català de cançons anglosaxones i franceses —que molts amb goig recordem— per als nous grups que van sortir a la segona meitat dels seixanta fent seguiment del que va ser la Nova Cançó, que es llançaren a cantar en català, en solitari, en ple franquisme, en un intent de normalitzar la llengua catalana. Ens cal recordar amb nostàlgia La casa del sol naixent, interpretada per Els Dracs (1966-1967); El submarí groc de The Beatles, popularitzada per Els Drums (1966)...


Al viure a Palau-solità i Plegamans, era de visita obligada per als escolars tant del mateix Palau com de Caldes de Montbui, i altres, la seu del castell de Plegamans, on els darrers anys va dirigir la Fundació Folch i Torres. En guardo bons records, d’aquelles jornades.


La memòria no esborra fàcilment la vida d’una persona honorable quan a les exèquies celebrades a l’església de Sant Genís fou plorat per la infinitat d’assistents a la celebració. A banda del món cultural i polític, que li reteren homenatge i reconeixement.


“Avui la tristesa ens ofega i el dolor ens aclapara. Ens ha deixat orfes un pare bondadós i comprensiu... Ens ha deixat valent, un home honrat i recte, un home fidel a les seves conviccions cristianes; però avui sobretot Catalunya ha perdut un fill que ha estimat i defensat la seva llengua mil·lenària.” Així eren les paraules sentides d’un dels seus fills. El president de la Generalitat reconeixia la seva vàlua i el definia com una persona que havia portat la nostra cultura al lloc més alt.


En treure el fèretre de l’església, un violí va afegir la tonada de La vall del riu vermell. Fou un comiat molt emotiu.