Repetirem errors?

ls independentistes hem guanyat, però la independència segueix allà mateix; no avança.” Aquest era el diagnòstic que em feia un amic en comentar els resultats de les darreres eleccions. Ell, un vell lluitador contra la dictadura, comparava el moment actual amb el període final de l’Assemblea de Catalunya. Hi eren integrats tots els partits democràtics del moment, des de la democràcia cristiana fins als comunistes. Després de la mort de Franco, molts eren partidaris d’una ruptura real i d’iniciar un període constituent que havia de portar a una democràcia plena. Això suposava un trencament efectiu amb el passat i la depuració de responsabilitats. Però precisament els partits d’esquerres, els que havien de participar-hi de manera més activa, a l’hora de la veritat es varen fer enrere. Deien que “ara no és el moment”, “encara no hi ha les condicions adequades”, “primer hem d’establir les bases”... Així, poc a poc les reivindicacions més peremptòries de la democràcia es varen anar diluint en les particulars polítiques dels partits. L’Assemblea va acabar desapareixent i els jerarques franquistes es varen veure alliberats de responsabilitats.


En el moment actual podem caure en el mateix error. És evident que els partits independentistes han guanyat vots, però no es veuen passos significatius que puguin portar-nos a la independència en un període relativament curt. Ara diuen que “primer cal eixamplar les bases”, “hem de reparar els errors comesos”, “no podem fer front a l’Estat perquè tenim les de perdre”... Darrerament es parla molt poc d’independència; tota l’atenció s’ha focalitzat vers el judici i els presos, el TS i les especulacions sobre la sentència. Cal lluitar per ells, però no poden ser obstacle per avançar. 

 

Què se n’ha fet del full de ruta?
Mentrestant, aquella unitat i transversalitat que proclamava l’Assemblea Nacional Catalana (seguint el model de l’Assemblea de Catalunya) es van dissolent. No s’ha fet evident només la diferència tàctica de criteris, sinó que massa sovint “els altres” han estat presentats com a adversaris. Hi ha un fet que a mi em deixa esbalaït pel que suposa. Quan algun membre d’un partit parla dels presos polítics o dels que són a l’exili, normalment parla només dels “seus”. No he sentit gaires vegades que un membre d’ERC protestés per l’exili de Puigdemont ni algú de JxCat que reivindiqués de manera explícita la llibertat els presos polítics republicans. Així es fa difícil avançar vers l’objectiu final que —almenys de paraula— és plenament compartit.

 


Sort n’hi ha prou que l’independentisme de base es manté ferm i va creixent. Són molts els que no miren sigles de partits sinó persones perseguides injustament. D’altra banda, els esdeveniments a l’entorn del Procés i últimament del Parlament Europeu ens mantenen alta la moral. Espero que arribi un dia que sapiguem superar les diferències i unir tots els esforços en un sol objectiu. Per damunt de diferències cal unitat. És el que reclama el poble. I com diu l’eslògan: “El poble mana, els polítics obeeixen.” Així sia.