El Trencabranques

En èpoques passades, quan els eixos de comunicacions eren molt eixuts, la gent que vivia als pobles petits acabaven formant cercles familiars tancats, fet que feia que en un parell de generacions els cognoms es repetissin, fins a l’extrem que en cada poble proliferava imperiosament un cognom per damunt de la resta. Llavors, en haver d’identificar-ne alguna, s’acudia a un nom aclaridor, cosa que feia que es creés un nou segon cognom. El que feu la societat d’aquell temps és inventar-se una denominació nova, normalment relacionada amb un adjectiu sortit d’algun destacat de la nissaga, al qual se li encolomava aquell adjectiu, i per repetició ostentaria tota la seva descendència per als segles dels segles, amén. Així va néixer el renom.


De renoms n’hi ha de totes classes i menes: “el Pep de la Marçala” quan hi havia molts Peps a definir; “el Cintu de cal Ceguet” pel simple fet que un avantpassat del Cintu havia perdut la vista, “el Martí moliner” si era descendent d’una família propietària d’un molí. Un exemple clàssic a títol de mostra: en un poble de la Conca, a un industrial que cultivava el safrà l’encarranquinaren “el safraner”; tot dit, doncs.


Bé, no ens estendrem més. Avui parlarem del Trencabranques. El Trencabranques era un tipus, si bé no deficient, que passava entre la gent per allò que “no petava gaire bé”. D’estatura mitjana, grosset, caminava un xic garrell: ulls petits, celles poblades quasi unides, nas bombat, boca ampla i cabell aclarit de color indefinit.


Com que era de casa bona resulta que no feia res, o millor dit, sí, vagava pel poble a l’aguait del que passava, no se li escapava cap detall. Per aquest fet estigueren a punt de donar-li un renom, però la gent no es posava d’acord si dir-li “el furoner” o “el curiós”, i com que cap dels dos tenia prou consistència seguiren dient-li “aquell noi” mentre es buscava un renom que anés al cas.


I mira per on, el trobaren: El Trencabranques.

Ens explicarem.

Resulta que un dia que “el noi” anava al capvespre vagant pel carrer, va passar per davant d’una entrada de casa de pagès i va escoltar a la fosca interior unes veus tènues, quasi xiu-xius. És clar, de seguida va parar l’orella. Era una parella que festejava. Apropant el pàmpol a una escletxa de la porta va sentir que el xic li deia a la xica “aquí no es podem fer petons, valdria mes que anéssim a l’arbre gros i allí estaríem lliures de mirades indiscretes”.


I hi afegí suggeridor ament: “Divendres podríem guarir-nos sota el frondós arbre per estimar-nos.” La contesta de la noia no la sentí gaire bé; “el noi”, però, interpretà que era del tot afirmativa. Perdó, ens havíem oblidat de parlar de “l’arbre gros”.


“L’arbre gros” era un xop del gènere populus, que, com tot exemplar de l’espècie, trobant-se al costat d’un riu que mana força aigua, xupla pel baix tronc tota la que necessita i més, per acabar per fer-se com les sequoies i, en aquest cas, aquell vegetalot n’era precisament una d’imponent, alguna cosa així com el velam d’una goleta batzegada pel gregal, amb moltes branques trencadisses al tronc fins als 70 metres d’altura. 


“El noi” sabia ben bé on era el colós, així que el divendres a mitja tarda, com un bòlid de Fórmula 1, corregué per muntar a l’arbre trepant rama per rama fins a quedar-se a uns cinc metres d’altura; sabia que no podia pujar més o podria perdre’s l’espectacle.


Efectivament, a boca de fosc va arribar la parelleta i es col·locà al redós del baix fullatge.


“El noi”, parant orella, escoltava el que parlaven a sota, però no entenia res del que deien ni tampoc el que feien. “Cagundena, em perdré la diversió”. Així que es va abalançar sobre una branca que tindria uns cinc centímetres de gruix i vint metres de llargada, és a dir, inevitable la trencadissa. “Encara no sento ni veig”, i premé amb força la cintura sobre la rama, fins que... catacrac!, bum!, socors!, i en el trajecte de baixada el noi, desplomant-se enmig del fullatge per baixar com una bala mentre se sentien els crics, cracs i catacracs de les rames que s’anava emportant fins a arribar a terra, i amb el patapum final, va caure al bell mig de la parella.


En aquestes passava pel camí el Martinet, el pastor de cent ovelles blanques, que s’adonà de la caiguda del noi. La parella havia desaparegut abans esperitada, mentre que el golondro s’havia quedat a terra fregant-se el cul, el pit, l’esquena i els braços, i passant-se la mà per la cara plena d’esgarrinxades.


A Martinet no li faltà temps per anar a explicar-ho a tot déu de la localitat. L’aventura del noi fou el plat del dia, i durant dies. I vet ací que el poble ja li trobà renom al noi: El Trencabranques. 
Nota: El punt d’arrencada es deu a Jordi Salvà