Màrtirs i herois

Diumenge passat va tenir lloc a diversos pobles de la Baixa Segarra la col·locació d’unes llambordes metàl·liques davant les cases on havien viscut alguns republicans deportats pels nazis als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. Els actes s’iniciaren a Vallfogona de Riucorb, posteriorment a Pontils i a migdia se celebrà l’acte central a Santa Coloma, amb nombrosa assistència de ciutadans, a més de familiars i descendents, alguns d’ells vinguts d’indrets llunyans com Madrid o França. No cal dir que l’acte va ser molt emotiu perquè finalment es reconeixia el sofriment i sovint la mort d’unes persones empresonades per les seves idees. Els seus botxins els consideraven éssers infrahumans i per tant, varen ser maltractats o morts i foren objecte de tota classe d’atrocitats.


Les llambordes que recorden aquests deportats s’anomenen stolpersteine (esculls, pedres en el camí). Són obra de l’artista alemany Gunter Demnig i tenen per finalitat cridar l’atenció del caminant sobre la tragèdia que va suposar la persecució nazi sobre els jueus i dissidents. D’Alemanya s’han escampat per molts països d’Europa en uns moments en què estan prenent nova força les ideologies que portaren la destrucció i la mort de més de 50 milions de persones durant la Segona Guerra Mundial.


En el cas de Catalunya, l’Església s’ha preocupat de mantenir viva la memòria dels catòlics que foren assassinats durant la Guerra Civil i han passat a la categoria de la santedat. En canvi, ningú no havia reivindicat els que foren condemnats pel franquisme en uns judicis sumaríssims que no eren més que una pantomima per justificar una venjança. Si això passava a l’interior del país, imagineu el drama dels que escolliren la via de l’exili. La majoria compartiren una història en comú: un llarg camí cap a França, en llargues corrues de fugitius que omplien les carreteres. Un cop passada la frontera, eren portats als camps de concentració de la Catalunya francesa. Quan Hitler va ocupar França molts d’ells s’allistaren a la resistència. Els que eren fets presoners eren enviats als camps d’extermini, on morien de fam, fred i misèria, suposant que no fossin portats directament a les cambres de gas.


Probablement no eren un sants, però eren persones que creien en uns ideals. Confiaven en la construcció d’un món més just i més igualitari. Creien que els seus ideals només s’aconseguirien mitjançant una revolució que subvertís els principis d’una societat basada en el poder i el domini d’unes persones sobre unes altres. En aquesta lluita possiblement cometeren errors, però també els sants en cometen. 


No es tracta de retreure conductes ni actituds de ningú, sinó de reconèixer l’esforç i el sofriment d’unes persones que hagueren de suportar una violència sense límits. Només això ja els converteix en herois. Avui aquest reconeixement pren un significat especial. El feixisme no ha mort i a Europa mateix hi ha moviments organitzats en partits polítics i disposats a prendre el poder. Hem d’estar atents perquè Europa està amenaçada i podria recular fins als anys més foscos del segle XX.