Una platja verda i un mar de botigues

Una de les millors maneres de conèixer el país és anant als llocs físicament. Visitant les comarques, els petits pobles, les capitals, les muntanyes, els parcs naturals...


Fa uns dies vam decidir tornar a una ciutat on feia temps que no paràvem, Vilanova i la Geltrú. Una vila formada per dos nuclis, un que al seu moment era nou i que de fet es deia Vilanova de Cubelles, i un altre anomenat Geltrú. La vila que van fer nova al seu moment la van establir vora el mar, mentre que l’altra, la Geltrú, quedava a la part més interior.


Aquesta distribució la trobem tot sovint al llarg de la costa: pobles que tenen part de muntanya i part de mar, i alguns fins i tot en el nom, com Arenys de Munt i Arenys de Mar. A la zona marítima hi vivien els pescadors, i bona part de la població a la part dels munts o interior, a la zona més resguardada dels possibles atacs pirates. Aquí hi podríem trobar històries com les que es relaten en l’obra de teatre La filla del mar, d’Àngel Guimerà. Una obra que, juntament amb Terra baixa i Maria Rosa, tantes vegades portades a l’escenari, forma part de la trilogia realista amb tocs romàntics del dramaturg del Vendrell.


El primer cop que vaig llegir aquesta obra anava a l’institut, crec que era a 3r d’ESO, per tant tenia 14 anys. Totes les companyes estàvem fascinades amb la història, amb la manera planera, directa i tan real com parlaven els personatges; ens havíem endinsat en l’argument i el sentíem molt viu. La filla del mar és una obra que té també el mar de protagonista, juntament amb l’Àgata, una noia que va arribar a la costa catalana després del naufragi del seu vaixell. Anys més tard, entre ella, en Pere Màrtir i la Mariona hi haurà maldecaps, i la gent del poble no es privarà de comentar a tort i a dret l’anar i venir de xafarderies. El final és colpidor i fa obrir els ulls davant de la injustícia.


Tornant a Vilanova i la Geltrú, ens va sorprendre l’amplitud que es podia palpar a tot arreu. Una rambla de la Pau que de tant en tant té sortides de carrers més extensos, unes bones zones d’esbarjo, on pots deixar els infants córrer i explorar sense gaires perills. La plaça de l’Ajuntament és quadrada i tancada, fet que accentua aquesta sensació de poder passejar amb tranquil·litat, sense haver d’estar alerta cada dos per tres. El centre són tot un seguit de carrers comercials amb ofertes de tot tipus, on predominen sobretot roba i sabates. Aquest ric eix central i comercial està distribuït de tal manera que tot es fa proper i fàcil. És una bona ciutat on anar a comprar mentre es passa una tarda passejant agradablement.


A vegades quan es viu en una gran ciutat i cal anar a comprar quelcom, si es va al centre de botigues la sensació és que està ple de gom a gom. Així que és millor ser pràctics i mantenir-nos i promoure el petit comerç del barri; però una altra bona opció és decidir fer una mica de turisme per ciutats properes menys conglomerades i comprar el que ens cal tot circulant pel seu centre.


I aquesta vila encara té més zones interessants, com la de la platja. Contràriament al que tot sovint podem associar a una platja, que és una llarga extensió de sorra marró clar, la platja de Vilanova té a més una zona on es conserva la vegetació costanera i marítima que de manera natural creix al llarg de les platges, just abans d’on comença la sorra àrida més propera a l’aigua. Al llarg de la costa catalana hi ha altres platges que també conserven aquest mar de vegetació verda, fet que s’agraeix, ja que es pot gaudir de la visió completa d’una platja tal com és i a més es manté la flora i fauna del lloc.


Per tot això, quan es camina pel passeig marítim de la capital del Garraf, i es mira cap a la platja i el mar, els colors que predominen són el verd i el blau. 


Vilanova i la Geltrú és mar, una platja verda, passejos, bancs a la rambla, botigues i comerç pausat, i moltes més coses també, que anirem visitant cada vegada que hi tornem.