Faula boscana: L’esquirol i els animals

Un esquirol marronet i saltarí era feliç dalt la rama d’un arbre del bosc gaudint del sol primaveral i del cant de milers d’ocells. A l’esquirol li havia posat la vista al damunt la dona del masover del Mas del Cingle en tenir una cua llarga sedosa, peluda, amb la malsana idea de caçar-lo per fer-se un fulard tou.


L’esquirol passava d’ella. Un dia va veure venir un home de faç sinistra que va instal·lar una trampa als peus del gran arbre, de rames orientades als quatre punts cardinals, nascut a la vora del senderó i pas obligat dels caminants. El cep que instal·lava aquell home era una rutlla de ferro amb unes dentotes com les del tauró. 


Aquell home era el masover del mas.


L’esquirol es va esgarrifar.


Pensant que per allí hi passaven als seus amics terrestres, s’afanyà a avisar-los del perill. Començà pel conill: “Noi, avisa els teus familiars!”. El conill se’n va desentendre: “Nosaltres botem per damunt la trampa, cap perill.”


De seguida va córrer a avisar el cérvol: “Amic, hi ha perill.”


El banyut se’n va desentendre i li va contestar, i amb un desairat bram: “Nosaltres no hi passem, per aquell indret.”


Seguia intranquil, l’esquirol. Havia d’avisar el senglar perquè era ser feixuc en el caminar.


El morrut no li feu cas, i li va respondre amb un malcarat ronc: “Els senglars ensumem els perills i anem sempre per dins la vegetació.” Una nit fosca la masovera va sentir que la trampa s’havia activat. Pensant que seria l’esquirol, l’atrapat, corregué cap allí. En la foscor no hi veia gaire. Resulta que a la trampa hi havia caigut una víbria que la va mossegar amb ràbia furiosa.


La dona cridà el marit. Ràpid, el masover portà la dona a l’apotecari. La va curar com va poder i ella tornà a casa, però a mesura que passaven els dies anà declinant, fet que motivà el masover a creure que era per falta d’aliment, i llavors va matar el conill per fer-li a la dona una cassolada amb suc.


Sembla que la dieta de conill li va caure bé a la dona. El masover ho feu saber a tots els masos de la muntanya, i tots els estadants es van fer presents per expressar-li les seves alegries. El fet alegrà tant el masover que decidí obsequiar-los amb un bon refrigeri, i llavors va anar a caçar el cérvol i se’l van cruspir entre tots.


Resulta que la menja de conill, a més de no curar la dona, tenia alguna cosa maligna la va enviar al canyet. Un bon dia, millor dit un mal dia, tingué mal de panxa, es recargolà... i morí.


Dol al mas. Acudiren tots els veïns, a l’enterrament, fet que motivà el masover a haver d’obsequiar-los amb menjar. Sortí i matà el senglar. 


L’esquirol de la cua plomada va contemplar els esdeveniments molt afligit. Pensà llarga estona que si el conill, el cérvol i el senglar li haguessin fet cas, el masover hauria tret la trampa, la serp no hi hauria caigut, la dona no hauria mort i els tres encara viurien feliços al bosc... vet ací. 

  *Lliçó a aprendre: Qui no escolta un bon consell, acaba pagant-ho.