Ha mort un amic

Mossèn Carles Giol i Bayona ha mort a l’edat de vuitanta-sis anys, i seixanta de ministeri, com glossa el comunicat del bisbat de Vic, a Sant Hilari de Sacalm (la Selva), on era rector. Nascut a Centelles l’11 de maig de 1931 en el si d’una família de dotze germans, cristiana i carlina. Tant el seu pare, en Nazari, com la seva mare, l’Assumpta, eren molt amics dels meus pares.


Tot i sent ell més gran que jo i els meus germans, per la diferència d’edat, sempre el vam tenir molt present, i més quan va anar a l’Àfrica, a Ruanda, de missioner. La mare sempre ens el recordava.


Tenia un somriure que sempre se’ns feia familiar. Era dialogant i obert. Així el vam conèixer, i en teníem un bon record. I no tan sols a casa, sinó també per Centelles. Una família com la seva, de dotze germans, no sol passar gens desapercebuda en un poble.


En l’etapa clandestina —durant la dictadura franquista—, jo havia freqüentat més l’amistat amb el seu germà gran, l’Àngel, pel tema del carlisme. I dic gran perquè potser ara aquest senyor tindria més de cent anys. De mossèn Carles el record era més proper, ja que l’havia anat a veure, per interès propi, alguna vegada a algunes parròquies com a rector quan ja havia tornat de l’Àfrica, com ara la de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) o bé a Sant Hilari de Sacalm.


Quan va morir el meu cosí (el 16 d’abril de 2013), també prevere, ja gran, recordo que em va trucar i em digué: “Ets en Jaume? Et truco per disculpar-me i donar-vos el condol, ja que no m’ha estat possible assistir al funeral. Fes-ho saber als teus germans.”


Feia temps que l’hauria anat a veure per saludar-lo i repassar records —allò que fem les persones quan ja som grans—, però per allò de ja ho faràs i acabes no fent res, així va quedar.


Tenia diversos càrrecs al bisbat. Recordo que era membre del Consell Presbiteral, en representació dels preveres que treballaven pastoralment a missions; ho fou fins al 2014. Era un capellà actiu, d’aquells que fan història: així el tinc a la memòria.


En un comunicat familiar i de molta estima, difós per un mitja periodístic, es posava en relleu la personalitat d’aquest mossèn. Se’ns deia, entre altres coses, que encara ara, de gran, quan llegia la Bíblia, ho feia en la seva traducció ruandesa; fet que destaca el que va significar per a ell la seva estada a Ruanda: “Va saber valorar en els ruandesos el gran contrast entre la riquesa interior i la seva misèria material: no tenien pràcticament res, donaven tot el que tenien als seus hostes. I com tants d’altres missioners de l’època, va adonar-se que sense la millora de les condicions materials, predicar l’evangeli tenia poc sentit. Va aprendre el ruandès i va crear una escola per ensenyar-ne als missioners nouvinguts d’Europa. Durant els 29 anys de la seva estada va aplicar el seu enginy de pagès a la millora de les condicions de vida material dels seus feligresos: creació de diversos forns ceràmics per fabricar teules, sense les quals la pluja malmetia qualsevol habitatge; creació de conductes d’aigua per aconseguir fonts d’aigua neta, dipòsits de gra, fer minvar els efectes de les fams periòdiques i creació d’escoles per difondre tècniques elementals de subsistència.”


La falta de salut el feu retornar a casa, poc abans que comencés a Ruanda el conflicte tribal entre hutus i tutsis, que derivaria en més d’un milió de morts. Allunyat de la seva estimada Ruanda, va exercir com a rector en diverses parròquies, fins que el 1995 es va quedar de manera definitiva a Sant Hilari. Una feligresia se’l va estimar fins que una malaltia se’l va emportar.


El dia 2 juny a la parròquia de Sant Hilari, a la tarda, es va celebrar el funeral de comiat, que fou multitudinari i molt emotiu. I rebé sepultura al cementiri de la que fou antiga parròquia de Santa Coloma de Sasserra (Moianès), prop de la masia del Giol, origen dels seus avantpassats.