Duros a quatre pessetes

Sitges és una petita perla a la costa del Garraf. Si ens passegem per les casetes blanques la sensació ens recorda lleugerament a les viles costaneres més pròpies de la Costa Brava. Com si d’una Cadaqués sud-barcelonina es tractés.


Sitges va ser l’escenari de les festes modernistes que Santiago Rusiñol va preparar i celebrar pels carrers i cases de la vila, en cinc ocasions entre el 1892 i el 1899.


A finals del 1800, Rusiñol va convertir aquesta ciutat del Garraf en un dels centres modernistes més dinàmics, celebrant-hi unes activitats que van tenir molt de ressò. El nucli era el Cau Ferrat, dues antigues cases de pescadors unificades, Can Faula i Can Sense. Aquest local va ser un lloc de reunió d’artistes, on es reivindicava la renovació estètica. Cada edició la van dedicar a una art diferent: a la pintura, el 1892; al teatre i a la música simbolistes, el 1893; a la literatura, el 1894; al teatre líric català, el 1897, i a un concert de piano i representacions de peces modernistes, el 1899.


En conjunt, entre tots aquests anys pel Cau Ferrat hi van passar dos quadres d’El Greco, que l’escriptor organitzador havia comprat a París. Per donar la benvinguda a aquestes obres van realitzar una processó pels carrers blancs del centre de Sitges, a mode de campanya publicitària. Entre d’altres activitats, hi va haver un certamen literari i també s’hi va estrenar una obra d’Enric Morera, La Fada; i s’hi va representar L’alegria que passa, del mateix Rusiñol. Sabeu de què parla? D’un grup de circ que arriba a un poble i s’hi produeix un conflicte. Però cal llegir més enllà, perquè el circ no és només això, sinó que encarna la poesia; i el poble també és altres coses, representa la prosa. I el circ, també és l’alter ego del mateix artista, i el poble ve a significar la societat. Hi ha una oposició entre l’alegria i la llibertat artística i poètica, i la monotonia i materialisme més prosaic del dia a dia.


Amb tot això i en plena excentricitat modernista, en plena rauxa festiva, s’explica que a Santiago Rusiñol se li va ocórrer quelcom estrafolari, que de fet arreu de Catalunya es conta que va passar a un lloc diferent. Situem-ho ara a Sitges: Va instal·lar una taula ben gran prop de l’emblemàtica església costanera, possiblement en un angle amb bones vistes al mar, i hi va posar al damunt, un a un, desenes de duros. Aquelles monedes petites que valien cinc pessetes. I llavors va començar a propagar la seva intenció, canviar duros per quatre pessetes! És a dir, volia que la gent li donés quatre pessetes i ell els tornava un duro. Evidentment no sembla un bon negoci i hi perdria una pesseta cada vegada, però a ell això tant li feia, havia ideat aquest petit joc per passar-s’ho bé. Tot i així no el va poder provar, el joc, no en va canviar cap ni un. Però sí que va fer bona la ja famosa dita. 


Al mateix passeig marítim hi ha l’escultura de Rusiñol i Casas, per qui vulgui fer-s’hi una foto.


A més, sense pensar-s’ho, aquestes festes també van tenir una altra repercussió. Es veu que els germans Llimona van assistir a una d’elles i en van quedar sorpresos de tal manera que van decidir crear el Cercle Artístic de Sant Lluc, per tal de contribuir a l’art, però des d’una visió totalment diferent a la de Rusiñol: transformant la societat, regenerant-la a través de l’art, però amb una intenció més als ideals i no tant a la festa.


Al costat del Cau Ferrat es troba l’edifici de Maricel, noucentista i remodelat per Miquel Utrillo, a partir d’un antic hospital. La història comença amb un col·leccionista nord-americà, Charles Deering, que decideix transformar la gran casa en una residència-museu. I per què Deering va decidir comprar i remodelar l’edifici? Perquè havia visitat el Cau Ferrat de Rusiñol i va pensar que també voldria un bonic edifici allà a la vora.


Si sou per Sitges, aquests dies es pot passejar tot contemplant catifes de flors, i tot preparant la revetlla de Sant Joan, amb coca i cava, que de ben segur hauria agradat als modernistes.