No seran mai elevats als altars i segurament no se’ls aixecarà mai cap monument. En canvi, podem dir que subsistim gràcies al seu esforç callat, anònim, però que ha estat el pal de paller, la trama que ha impedit que els vents desfavorables s’enduguessin com la pols les restes d’un país tantes vegades arrasat. Gràcies a ells hem pogut renéixer de les nostres cendres.
Podria citar moltes i moltes persones i organitzacions que han lluitat en condicions molt  desfavorables, però em vull fixar només en tres per la tasca que realitzen i perquè el futur dels Països Catalans depèn en bona part d’elles.

En primer lloc, caldria retre un homenatge col·lectiu als milers de voluntaris –uns trenta mil, m’han dit- que no han estalviat temps ni esforços per fer realitat la Via Catalana. Un esdeveniment que a primera vista semblava impossible però que ha servit per cohesionar un poble a l’entorn d’un ideal comú, més enllà de conceptes, procedències i ideologies. Han estat capaços d’il·lusionar-lo, d’incrementar la pròpia autoestima i abandonar –esperem que d’una vegada per sempre- el complex de poble sotmès. Les repercussions que tindrà en el futur aquest moviment ciutadà són encara imprevisibles, però no afectaran només la vida catalana, sinó sens dubte l’espanyola i possiblement l’europea. I tot això, per la força d’un moviment sortit de la base, sense el lideratge ni les consignes dels partits polítics.

Cal treure’s el barret també davant l’acció dels mestres de les Illes davant la imposició d’una llei que relega el català a una matèria residual, en un intent més de minoritzar la llengua i la cultura pròpies. L’actitud responsable de pares i mestres enfrontant-se a una llei injusta, imposada contra la voluntat majoritària de la població, és una mostra de dignitat que mereix tot el nostre suport i respecte. A primera vista podia semblar una batalla perduda, i més tenint en compte les dures conseqüències econòmiques que comporta una vaga. Renunciar a una part del sou en els moments actuals i fer front a un govern amb majoria absoluta és una autèntica heroïcitat. M’ha fet pensar en la lluita de David contra Goliat, però la fermesa amb què han actuat mestres i pares demostra que també les Illes es mouen contra les agressions, les amenaces i les fal·làcies d’un govern sotmès als dictats de Madrid.

En tercer lloc –i no per això el menys important- no podem oblidar la tasca impressionant que està duent a terme Escola Valenciana. En un entorn hostil, sovint amb actituds que els han volgut enfrontar als catalans per motius polítics, ells tenen molt clar que han de continuar amb la labor que estan duent a terme. El futur de la llengua al País Valencià depèn en bona part de la tasca de l’Escola Valenciana, malgrat que en els darrers anys els hagin reduït les subvencions en un 70 per cent. Vaig tenir la sort d’assistir a una de les trobades que es realitzen cada any en poblacions diverses del territori i vaig sortir-ne impressionat per la voluntat de seguir endavant, amb una il·lusió i esperit de    resistència que em va recordar els temps del franquisme.

Nosaltres, els catalans, massa sovint ens oblidem que mar enllà i més avall del Sènia hi ha persones com nosaltres, que arrisquen molt més que nosaltres, per mantenir allò que és patrimoni comú dels Països Catalans: la cultura i la llengua i, definitiva, la nostra identitat. Aquests són els nostres herois. Anònims, però imprescindibles.