Doble felicitat

Senyores i senyors, sé que ja els vaig expressar la meva immensa alegria perquè ja s’havien acabat els processos electorals que hem viscut recentment i que ja estaven constituïts tots els ajuntaments i tot plegat; però ara la meva felicitat ha pujat encara més punts, si és que podia pujar més, després del sarau electoral. I és que senyores i senyors, Sant Joan i tot el que representa també s’ha acabat ja.


I és que a veure: un servidor no és amant dels sorolls forts, i francament, no he entès mai aquesta dèria de tothom d’anar pel món llançant coets i petards com a desesperats. En els països civilitzats, això del petard diria un servidor que no ho coneixen, per a més glòria de Nostre Senyor i tots els seus servents a la Terra, i que l’únic que coneixen del món de la pirotècnia són els castells de foc, que per cert, al nostre país som uns mestres a l’hora de fer-ne. I mirin, un bon castell de focs fa fins i tot goig de veure, malgrat que també fa el soroll que fa; però en fi, es pot veure. En canvi, que tot ésser viu que es mogui hagi passat un test psicotècnic o no tingui minibombes a la butxaca doncs ja m’explicaran. I si encara estiguessin aquestes minibombes acotades a descampats i només al dia de Sant Joan, doncs encara ho entendria. 


El que no és normal és que mitja població tingui atacs llançapetards, dies i setmanes abans de Sant Joan i que els llancin no ja al menjador de casa seva, sinó arran de les sabates de qualsevol ciutadà, per a més espant dels nostres conciutadans animals i dels homes i dones de bé. Espero que l’evolució de l’espècie, si és que hi ha esperança d’evolució, acabi algun dia amb els petards.