Sempre les dones…

Què faríem sense elles...!


Ara les dones gaudeixen de la patent de cors en tots els àmbits socials. S’han equiparat totalment amb els quefers i els valors del homes a l’extrem de que poden ser soldats, policies, jugadores de futbol, bombers i tanmateix vestir pantalons i corbata. És a dir, s’han convertit en autèntics homes.


Potser per aquest motiu la generació actual d’homes, com a reacció, tornen a practicar un hàbit que s’havia oblidat: deixar-se la barba. Fixeu-vos la tendència cada vegada més accentuada de veure homes amb la barba, encara que sigui la de fa “dos dies” (per cert, ben refusable, ja que dona el posadet de bruts). Aquesta peculiaritat pilosa potser és la segon particularitat que els diferència de les dones —al menys de moment—, perquè si a elles se’ls posa al cap, també acabarem veien dones amb barba.


En fi, després d’aquesta descàrrega commovedora, permeteu-nos que ens complaguem parlant de les dones que destacaren en tot temps per tenir una professió lloable i sorprenent a l’edat mitjana.


En aquells temps se sap que hi havia dones que ja exercien tasques mèdiques. Eren les llevadores que ajudaven a venir al món els nounats. Potser se’ls permetré per allò que fos una dona la que veiés les intimitats d’una altra. Sigui com sigui la funció de la llevadora es perd en els orígens dels temps i no l’han deixat de practicar mai.


El paper sanitari de la llevadora de formació estrictament pràctica (tot sigui dit) va ser important durant l’època moderna (segles XVI al XVIII) i sovint se les troba esmentades en els registres parroquials en ocasió de batejos de nadons. Algunes apareixen esporàdicament, però d’altres tenen una llarga trajectòria com a primera professió femenina documentada.


Referent a la professió de metge i fins i tot de cirurgiana, ja comença aparèixer a la baixa edat mitjana, i foren les hebrees que tímidament entraren a la palestra, ja que les cròniques han deixat escrit que a la nostra casa reial hi havia almenys cinc dones amb funcions mèdiques i que una d’elles es deia Cahut i era de València; aquest fet és document a l’any 1332. Segurament, prestes per les ganes de guanyar lloc a l’escala social, lluitaren perquè els reis de Catalunya-Aragó donessin permís a dones per exercir funcions sanitàries com a metgesses. Tot i que en foren poques se’ls concedí en temps de Pere III el Cerimoniós, a la segona meitat del segle XIV. Durant el regnat d’Alfons el Magnànim també es permeteren alguns permisos per exercir com a metgesses a algunes en diferents parts del regne. N’enumerarem unes: donna1 Bellaire i donna Plana, —les dues hebrees— a Lleida; donna Reginó de Barcelona i donna Bonanada, a València i, admireu-se: donna Floreta ça Noguera, a Santa Coloma de Queralt ! (o sia que els colomins es poden vanagloriar de tenir metge ja molt abans de ser de la Conca).


En temps de Joan I, final del segle XIV, se’n saben també casos: donna Francesca, Barcelona, i na Blanca Barcelona i na Ramona Deulofeu, a València. En algun cas l’autorització s’estén, a més d’atendre parts de naixement, també a prescriure medicaments a prenyades i parteres, també als nens.


El 1407, en temps del rei Martí, es troba Margarida Tornerons a Vic, de la qual es va descobrir la funció de cirurgiana ran d’un inventari dels seus bens fet després de la seva mort. Més endavant s’han trobat les autoritzacions d’Antònia de Sancta Suffia, l’any 1420, i una donna, dita també Antònia, el 1460.


No obstant en tots aquests casos cal dir que hi havia autorització d’exercici, però sense cap tipus de titulació ni de formació més enllà de la pràctica. 


Bé, com que nosaltres no som masclistes, a partir d’aquesta data els oferirem en el capítol de biografies dones catalanes il·lustres, tant de l’antiguitat com de la història moderna i també d’alguna de destacada exercint la seva professió avui en vida. A veure si el mes proper els en podem oferir la primera.


Fins aviat doncs 
(1). Diuen que la “ñ” castellana esdevé de la unió de dues “nn”. Ignorem si el castellà antic contemplava les dues “n” com a prefix anterior als noms femenins. En canvi, si s’observa en el català antic.