El meu cor exulta

El meu cor exulta, la meva ànima s’alegra i és que, senyores i senyors, aquest dilluns passat, amb l’inicis en el dia anterior, diumenge, el cel es va enfosquir, la xafogor va baixar una mica, pel cel ressonaven trons i, fins i tot, es veia algun llampec… L’aigua començava a caure i de sobte, tot plegat, va agafar un aspecte de país civilitzat, amb els carrers nets i la gent dintre dels locals o a casa seva, com cal, sense bullicis innecessaris a les terrasses o als carrers; el ciclistes no ocupaven les carreteres i oh, alegria exultant de cors, tot esdevenia calmós i tranquil, sense les desoladores imatges estivals, de chavacaneria de platja o de piscina; no, l’aigua netejava i queia i a les oficines i les cases, a mitja tarda, es feia obligada l’encesa dels llums, talment com si estiguéssim en la gran estació de la tardor i aquesta li hagués volgut gastar una mala passada al tremend estiu.


Malauradament, però, senyores i senyors, penso que tot plegat haurà estat un miratge i que novament tornarà aquella calor provocada pel dimoni, que cal recordar que té la porta de l’infern espatllada i tota la bufada de calor de les fogueres eternes s’escampa pels països on és estiu i que tardarem a tornar a sentir tronar.


De fet, quan ha plogut durant la passada tardor o hivern, ho ha fet sense trons ni llampecs, com si algú hagués escampat algun gas per l’atmosfera. Però tant diumenge com dilluns, senyores i senyores, el Senyor ens va obsequiar amb els trons i els llampecs. Ara no sé quan tornarem a gaudir d’aquestes imatges i situacions de país seriós o si això haurà provocat el naixement de mosquits, però visca la pluja.