Elisenda de Montcada

Elisenda de Montcada i Pinós va néixer a Aitona el 1292. Fou reina a la Corona d’Aragó del 1322 al 1327, en ser la quarta i darrera muller de Jaume II el Just. Fou la dona que va escollir el rei Jaume després d’enviudar per tercera vegada. Elisenda era filla de Ramon de Montcada i d’Abarca, baró d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. El llinatge dels Montcada era el d’una de les famílies més nobles de Catalunya, i molt propera a la monarquia, i per corroborar-ho cal indicar que Elisenda tenia dos germans: Ot, que fou el padrí de bateig del futur Pere el Cerimoniós, i Gastó, elegit primer bisbe d’Osca i després de Girona.


  El casament amb Jaume es feu a Tarragona el dia de Nadal de l’any 1322. El rei dotà la núvia amb les rendes de diverses poblacions importants de Catalunya. Ella tenia trenta anys i el rei, cinquanta-cinc. S’instal·laren al Palau Reial de Barcelona i portaren una vida relativament tranquil·la. Després de la mort del rei, a l’hora de la successió, ella fou partidària del net de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquell rei li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que els dies transcorreguessin sempre apetibles a la cort reial.


  La novella reina, tot i que tenia a Tortosa el centre del seu dot i que podia viure en el castell d’aquella ciutat, trià fer-ho a Barcelona, al Palau Major. Allà es pot dir que hi va passar la seva vida. Com que no tingueren fills i el rei emmalaltí aviat, xacrós degut tant a la seva activitat guerrera com política i social, Elisenda l’acompanyà en tot moment, consagrant-li la vida, i fent-lo partícip de les pràctiques religioses i l’exercici de la caritat, virtuts per a les quals Elisenda estava tan ben dotada.


El rei, en el seu testament ratificà les donacions de les rendes que ja li havia donat al matrimoni, i a més li deixà la corona d’or que li havia comprat el dia de les noces, així com moltes joies, un aixovar de selectes robes i una vaixella treballada d’or i plata.


  Quan Elisenda li expressà el desig de fundar el monestir de religioses de Santa Clara als voltants de Barcelona, el rei la complagué, tot i que ja n’existia un a Vilafranca del Penedès de clarisses fundat per Blanca d’Anjou, la primera esposa del monarca. El rei només li posà una condició: que el monestir s’erigís a honor de la Mare de Déu. Pel seu emplaçament es va decidir que fos a un indret anomenat Pedralbes, nom que tenia aquell paratge a causa de la quantitat de pedra blanca que s’hi extreia. Les gestions i les obres avançaren amb celeritat per complaure els monarques.

 


El 1326 començaren les obres, i el dia 3 de maig de 1327 s’acabaren, i immediatament s’elegí la primera abadessa en la persona de la Sobirana d’Olzet (de la qual parlarem un altre dia). El 1327 va morir el rei, Elisenda es retirà i visqué en un palauet a prop d’aquest monestir durant els trenta-set anys que va sobreviure al rei. En l’acte de fundació del monestir se la dotà d’amplis poders que feu servir per ordenar el trasllat de les restes de santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. L’acompanyaren Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós, i Constança, esposa de Jaume III de Mallorca. La reina morí el 19 de juliol de 1364. Abans havia testat per deixar la majoria de béns al monestir. Degut el seu esperit religiosament franciscà obligà a enrunar el palauet on havia viscut, segurament per no deixar proves de la seva intimitat. L’inventari que es feu de la seva habitació va demostrar la senzillesa amb què havia viscut.

 


El sepulcre de la reina el posaren tocant la paret que separa l’església del claustre del monestir. La tomba és una magnífica obra del gòtic català. Quant a les seves qualitats personals, sempre va ser considerada com una persona bona, sensible, amant de la família, fidel al seu espòs, atenta amb tothom i sobretot respectuosa amb tot allò relatiu a la seva terra. En definitiva: una gran senyora.

 


D’ella va escriure el seu biògraf: “Elisenda, per les seves qualitats femenines, per la seva exquisida religiositat, va ésser el millor sedant que pogué trobar el monarca en l’amargor dels seus darrers anys; el diàleg amb la devota muller endolciria les seves hores de suplici espiritual i físic; bé pot dir-se que Elisenda va ajudar Jaume II a ben morir. Mentre la mort s’acostava, “s’establí entre els dos esposos un mutu delit.”