Els naps de Talltendre

A la Baixa Cerdanya hi ha dos municipis que en temps passats tingueren independència municipal: Talltendre (1.579 m d’alçada), cap municipal, i Ordèn (1.490 metres d’alçada). El 1962 passaren a formar part del terme de Bellver de Cerdanya. En aquests poblets, en temps històrics, es parlava que hi havia hagut una població de tres-cents habitants. El paisatge de feixes abandonades n’és un referent. Avui s’hi habita més com a segones residències. Es troben en una vall elevada, envoltada de serres, i té com a veïnes les valls de Meranges al cantó de llevant, i de la Llosa a ponent. El poble es troba arrecerat a dalt d’un turó, a la part nord, anomenat de la Llacuna.


L’església parroquial, amb el cementiri al costat, és d’estil romànic —de dimensions reduïdes—; esmentada ja al segle IX, té com a patrons sant Iscle i santa Victòria. Aquests dos sants eren germans, visqueren al segle tercer durant l’època de l’emperador Dioclecià —dominació romana— a la ciutat de Còrdova, i foren perseguits i martiritzats fins a la mort per les seves creences cristianes.


Avui se’ls venera com a patrons de la ciutat de Còrdova. La causa que trobem esglésies amb aquest patronatge, allunyades del seu origen, en terres més cap al nord de la península, cal trobar-la en l’etapa visigòtica durant el segle VI, quan s’expandí la seva influència i es mantingué dins aquest ritu des de finals del segle X al XII. Això podria ser una possible raó que els patrons de Talltendre fossin establerts en aquest moment, també en les primícies de la formació dels comtats pirinencs.


Què en sabem del cultiu del nap blanc? Doncs que ha estat un conreu remarcable a Talltendre com a mitjà de vida. I que, més cap als nostres dies, ha donat nom i reconeixement a la cuina ceretana. Els qui hi entenen ens diuen que la constitució del sòl ha aportat a aquest tubercle una característica molt preuada, tant en gust com en propietats saludables.


En temps històrics se sap que en aquesta contrada s’explotava el manganès i altres metalls com el ferro. El testimoni queda en alguna mina com a record. La gran quantitat de manganès que hi ha al terra n’és el principal responsable. Aquest dona, a les plantes que s’hi cultiven, un gust especial.


Així els naps, com a bons tubercles, tendeixen a acumular aquestes substàncies en els seus teixits, que els fa excepcionals com a bons i nutritius.


El clima, l’alçada i la constitució de la terra permet que a Talltendre es pugui encara ara cultivar aquest nap perquè és molt resistent a les temperatures extremes.

 

Pirineu de connotacions axials. La família de Cal Baldó en són els productors autòctons. Així m’ho referia un amic que hi manté veïnatge.


Tot i que ha estat un cultiu de poca extensió, més aviat en l’actualitat ha reculat la seva activitat agrícola. Amb tot, avui continua sent un cultiu de tubercle emblemàtic per als cerdans. Hi ha altres indrets de la Cerdanya que també el conreen; hi són coneguts com a naps de Talltendre, tot i que no tenen la mateixa qualitat. No obstant això, els sòls calcaris a les zones de secà fan també que el tubercle sigui molt valorat, més que el conreu de zones humides. S’utilitza en el ram de l’hostaleria com a producte de qualitat per cuinar, tant en brous com en guisats. Els naps amb tiró (ànec) és el plat de més renom als restaurants de la Cerdanya. El nap se sol plantar al mes d’agost, un cop s’ha segat el blat a les zones baixes, i la collita es fa cap a principis de desembre, gener febrer o març segons el temps, més aviat de fred i neu. Cal tallar-ne les fulles i treure’n les arrels; la feina és feixuga. A les zones altes la sembra es fa en llocs reservats per a aquest conreu.


Acabo amb aquesta dita culinària sobre els naps de Talltendre: “Si no ho saps, no hi ha com menjar ànec amb naps.” Que us faci bon profit!