El Batalló Lincoln

El Batalló Lincoln fou una unitat militar que es va organitzar als Estats Units per intervenir en la Guerra Civil espanyola pel bàndol republicà.


Immediatament després de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, l’esquerra internacional es va posar en acció per combatre la insurrecció escaiguda a Espanya, que ells entenien feixista. L’activitat per reclutar combatents fou quasi frenètica per part del Komintern rus, i no cal dir de l’espanyola la Pasionaria, cap del comunisme espanyol, que es va moure amb frenesí per crear les unitats militars a fi de guanyar la guerra. Les consignes de Stalin el 1935 eren combatre el feixisme com fos. Als Estats Units van sorgir locals de reclutament. No era un secret per a ningú que darrere hi havia els diners soviètics. 


Als Estats Units, aquells dies, es van formar dos grups d’opinió: l’esquerrà, que de pressa va crear el Comitè Nord-americà d’Ajut a la Democràcia Espanyola, i un indefinit però poderós grup dretà format pels capitalistes i la dreta del país, que veia amb simpatia la rebel·lió de Franco, mentre que el govern de Roosevelt, teòricament neutral, afavorí per sota mà també l’aixecament militar, en tant que la companyia petrolera Texaco proporcionava els carburants suficients als rebels per finançar-los tota la guerra. 


L’associació Lliga d’Escriptors Americans es van posar a la tasca de recollir diners per ajudar la República, mentre el PC-USA, amb més previsió, s’encarregà d’organitzar una unitat militar que, amb nom de Batalló Lincoln (nom llegendari i captivador als Estats Units), integraria voluntaris no tan sols comunistes. La major part dels allistats era gent sense feina i marginats, si bé en alguns casos amb fort idealisme. La directriu del PC-USA era ben intel·ligent, i proporcionava als reclutats 1,50 dòlars diaris de l’època per a despeses de manutenció, 10 dòlars per treure’s el passaport i 50 dòlars per a la compra d’equip, amb la qual cosa aconseguí que, quan arribaren a Espanya, les autoritats militars republicanes quedessin sorpreses de com de ben equipats que venien els americans.

 

Membres del Batalló Lincoln abans d’entrar en foc a la batalla del Jarama El primer contingent salpà de Nova York el 26 de desembre de 1936. El dia 2 de gener arribaren a França i dies més tard passaren a Espanya travessant la frontera per Figueres, per anar a parar Albacete, on es van incorporar oficialment a les famoses Brigades Internacionals. Es diu que l’any següent serien entre 2.800 i 3.200 la totalitat de voluntaris que van formar part del batalló, dels quals entre 1.000 i 1.500 no retornarien a mai més als Estats Units per haver caigut en els fronts de guerra (xifres no obstant no acceptades per tots els historiadors).

 


El dia 12 de febrer de 1937, la Brigada fou concentrada per entrar en foc en la que més tard s’anomenaria la famosa batalla del Jarama. Aquesta acció bèl·lica fou planejada pel coronel republicà Vicente Rojo, per contrarestar una ofensiva rebel que proposava entrar a Madrid a punt de començar. La planificació, no obstant, tingué la pota coixa que caracteritzaria la majoria de les accions militar republicanes: la falta d’armament adient. A part, els combatents no tenien experiència de guerra i anaven manats per un comandant de nom Robert Merriman, tampoc considerat gaire apte. Per aquests motius, les baixes del batalló foren considerables al final de la batalla.

 


La batalla transcorregué de la següent manera: Al Batalló Lincoln el situaren davant el turó dit del Pingarrón, que ja aleshores els combatents denominaven “del suïcidi”, en la defensa del qual entre els rebels es feu famós el comandant Zamalloa, que anys més tard (1957) seria el general que dirigiria les operacions d’Ifni. El dia 23, el Batalló Lincoln tingué la primera acció de guerra, en la qual va fracassar en no aconseguir ocupar el Pingarrón, i sí que va tenir en cavi una quantitat de baixes sagnant. El dia 27 va entrar de nou en combat, però tampoc aconseguí el fi proposat. Abans de començar l’operació el comandant Robert Merriman, veient com anirien les coses en haver de fer l’assalt com qui diu “a pecho descubierto”, va protestar davant l’alt comandament republicà (llavors format pels soviètics coronel Còpic i el general Gal), els quals ordenaren l’atac “com fos” per aconseguir ocupar el Pingarrón. Els resultats foren catastròfics per a la Lincoln. Al final de la batalla, 127 morts i uns 200 ferits. Entre els últims s’hi trobava el mateix Merriman, que va quedar molt mal parat.


Malgrat tot, el partit comunista nord-americà aconseguí reclutar nova onada humana suficient con per formar un altre batalló que denominaren Batalló Washington i un tercer denominat Mackenzie-Pepineau per la quantitat de canadencs que el componien. En aquests batallons hi havia voluntaris de raça negra; el més destacat, Oliver Law, comandant en cap de la Lincoln fins a la seva mort, el 9 de juliol a la batalla de Brunete. En aquella ocasió la Lincoln va patir una impressionant sangria d’efectius humans, entre ells el mateix Law, que va resultar mort. Law fou el primer negre de tots els exèrcits del món que va manar un batalló d’homes blancs.

 


Després del Jarama, la brigada va participar en la batalla de Brunete (per evitar un altre intent dels rebels per ocupar Madrid). En aquesta batalla, el Batalló Lincoln hi tingué gran eficàcia (alabada fins i tot pel famós periodista Ernest Hemingway en les seves cròniques prorepublicanes). Més tard el Batalló va participar en els fronts de Belchite i Terol. En aquells fronts les seves baixes foren tantes que es va haver de fusionar amb la Washington per completar un nou batalló.

 


Tot seguit va entrar a la batalla de l’Ebre, i si bé va aconseguir passar el riu, la veritat és que el primer d’abril de 1938 hagué de retirar-se amb la consegüent pèrdua de prop de 400 soldats. Per als combatents americans la guerra va acabar el 24 de setembre del 1938, en retirar-se de la batalla per Móra d’Ebre. Poc després els va arribar l’ordre de desmobilització per retornar als Estats Units, cosa que pogueren fer la majoria d’ells gràcies al donatiu de 10.000 dòlars que va fer el financer ianqui Bernard Baruch, d’origen jueu. En canvi Franco no llicencià la totalitat dels seus efectius estrangers.

 


Les Brigades Internacionals, entre ells el Batalló, foren acomiadats d’Espanya el dia 28 d’octubre, després que al mes de setembre la Lliga de les Nacions proposés la retirada del país dels combatents estrangers. A un grup se l’acomiadà en una de les masies de Poblet amb l’assistència del president Negrín i del cap de l’Estat major republicà, el general Vicente Rojo.