Tinc amics que, per diversió o curiositat, s’entretenen fent zàping en aquells canals que semblen especialitzats a sobreviure a base de programes anticatalans. Alguns em diuen que es fan un tip de riure amb les bestieses que senten. Alguna vegada ho he provat, però no puc. És una cosa que m’encén els nervis, em supera. Però avui, en un atac agut de masoquisme i tenint com a mostra el tast que en feia el diari digital Vilaweb, lliure de sospites, m’hi he atrevit. Primer he mirat el debat sencer i la famosa escena de la sandàlia que David Fernàndez va ensenyar a Rodrigo Rato. Després m’he llençat al buit amb els comentaris fets des de la “capital del Reino”.
 

Abans que res, però, vull fixar la meva posició envers l’incident. No em sembla correcte que s’amenaci ningú al Parlament per més motius que hi hagi. Per principi, les institucions democràtiques d’un país no poden ser la plataforma per poder insultar ningú, sinó per esbrinar la veritat, buscar responsabilitats i fer complir la llei. Penso també que actituds com aquesta no ajuden a la credibilitat de la institució i donen peu —com ja ha passat— a quedar-se amb la teatralitat del fet i no en els motius que l’han provocat. També he de dir en favor seu que el portaveu de la CUP no ha fet altra cosa que expressar públicament allò que la majoria de persones pensem. 
 

Dit això, és lamentable que cap dels mitjans de comunicació que han criticat l’incident hagi dit ni mitja paraula sobre els motius de fons que varen portar el diputat Fernàndez a adoptar aquella actitud. Tots es limiten a comentar l’anècdota i tampoc no hi estalvien grolleries. En certs moments, el llenguatge era tavernari, insolent, totalment inacceptable, encara que els tertulians anessin ben repentinats i portessin americana i corbata. Perquè des de riure’s del gruix de la sandàlia i de l’aspecte extern del diputat, a titllar-lo de porc, xulo, pro-etarra, violent, brut, etc., hi ha hagut insults de totes classes i calibres i en un grau molt més elevat del que ells criticaven.
 

En canvi, ni un mot de crítica a la gestió de Rodrigo Rato al front de Bankia, ni una paraula sobre els perjudicats per les preferents que varen veure les seves accions reduïdes a un cèntim d’euro. Ni una paraula sobre els sobresous dels directius. Ni una paraula per demanar  responsabilitats; al contrari, els autors del desfalc encara en surten reforçats amb el suport dels mitjans de comunicació. En el fons, la idea és la de sempre: els amos dels diners poden fer el que volen, mentre que els pobrets que varen confiar els estalvis a una entitat propera, de les de tota la vida i regida per gent coneguda, hauran de continuar callant i aguantant. 
 

Val la pena donar carn de carronya a aquestes feres? Sincerament, crec que no. Però, almenys, queda el dret a dir les coses pel seu nom. Si he de triar, em quedo amb el llenguatge i les sandàlies del pecador, potser un xic bastes, i no pas amb el verí que destil·len els defensors dels gàngsters de vint-i-un botó, amb les sabates ben enllustrades.