Va d’humor: On és la pistola?

Era un xavalot desmanegat que havia nascut al barri xinès d’aquella ciutat. Sempre hi havia viscut, i més encara, no havia sortit mai del carrer més ample del barri, tan ample com el riu Amazones i llarg con un dia sense pa. Aquell carrer, dia i nit era concorregut de xinesos, d’italians i de gent de color.


El pare del xaval era un home més o menys de l’estil d’ell, una mena de campió olímpic de la bota del vi, mentre que a la mare se li observaven algunes deficiències psíquiques. En definitiva, que observant la seva genètica ell no podia ser una joia humana, ja que més aviat era baixet, escarransit, pesaria uns 50 quilos i la seva altura no superava el metre i mig.

 

 

Quant a l’aspecte físic, la cara mai afaitada, bruta i amb molts granets, el nas gros i aguilenc, orelles punxegudes i molt separades del crani. Ah!, i per agreujar-ho caminava un xic desmanegat, degut que una cama era lleugerament més curta que l’altra.


Resulta que no treballava; no és que en tingués ganes, però l’estomac li deia que si no ho feia, en aquell barri ningú regalava res a ningú, les ànimes caritatives no existien, per tant s’havia d’espavilar.


Com sigui que dels seus progenitors no n’esperava res, hagué de moure’s. El seu cap barrinava; havia d’aconseguir diners, però com? La mendicitat? Calla!, tothom el coneixia i ningú li hauria donat un xavo. Fer-se goril·la del capo del barri? Ja ho havia provat i l’engegaren. Què li quedava, doncs? El seu cervell barrinava, argüia, especulava, maquinava, però després de molt maquinar va argüir una especulació que li va semblar molt viable; en dues paraules: havia de robar! De moment la idea li va semblar genial, però de seguida li sortiren certs inconvenients: a qui i com havia de robar? En primer lloc, no podia assaltar ningú ni cap botiga del barri perquè tothom el coneixia, i si ho feia, minuts més tard l’haurien enviat a la garjola, per tant havia d’especular “encenent la bombeta”:


Feu anar el carburador mental. Primer: Havia d’atracar (aquesta era la paraula!), “havia d’atracar” una botiga o una persona de fora del barri.


Segon: La botiga quedava descartada, perquè a les botigues sempre hi sol haver gent i entre tots els reduirien, per tant havia de ser una persona.


Tercer: En cas d’escollir una persona no podia ser un home, perquè qualsevol de l’espècie l’acularia, per tant havia de ser una dona Quart: Si fos una dona no havia de ser gaire voluminosa, ja que en aquest cas li passaria el que s’ha dit anteriorment.


Quint: Bé, doncs havia de ser una dona baixeta; bé, que no anés acompanyada; bé, amb aparença de rica, i bé, que fos esmerlida.


El pensament li funcionava: On trobaria aquesta noia? Ja està! Havia de ser en un descampat. “En un descampat? No siguis brètol, com pots trobar una noia rica sola en un descampat?”.


Seguí pensant: “Doncs hauria de ser una noia que sortís d’un banc, però els bancs normalment estan en carrers cèntrics amb molt de trànsit, per tant també descartat... i una oficina marginal en un barri exterior? Aquesta sí que era una bona idea!”.


De seguida s’adonà que per fer un atracament havia de disposar d’un eina adequada, és a dir una pistola, i d’on treia una pistola? Aquest punt de seguida el tingué clar, parlaria amb un “goril·la” del capo i com que en tenien tantes, d’armes, n’hi vendria una per quatre rals.


Dit i fet i... fet i dit, ja tenia la pistola a les mans; el proscrit li va vendre a crèdit sense ajornaments.


Apa doncs, immediatament sortí del barri per donar voltes a la ciutat i recórrer els exteriors, fins que va trobar una oficina bancària en un barri extrem no gaire transitat. Era el que necessitava.


L’estratègia?: situar-se davant aquella oficina a primera hora del matí, quan l’obririen, i esperar la sortida d’alguna clienta matinera, que ben bé podia ser una pensionista jaia. Apa doncs, paciència.


Ni el primer ni el segon dia se li va presentar cap oportunitat. Fou el tercer.


De cop i volta va veure una noia que sortia del banc amb una cartereta infladeta. El contingut havien de ser diners per força, i visca els fados! La xica no era alta, era prima i amb tot l’aspecte de poder ser assaltada, i per a més sort encara, al carrer en aquells moments no hi havia ningú. Apa doncs, a l’atac.


Se li apropà pel davant, i a un metre d’ella, es tragué el trabuc de la butxaca i amb veu ronca li ordenà: “Nena, la cartera o la vida.” Ella es defensà: “Només són papers...”.


Ell: “És clar, papers de mil...”.


Ella: “Espera, tinc la bossa lligada al canell, miro de treure-la...”. S’enfarfollà, no en sortia.


Ell, perdent la paciència, se li apropà per arrencar-li la bossa de la mà. Fou un error. De cop i volta li semblà que rodava dalt una roda de fira per caure a terra amb tot el costellam dolorit.


Fou la xica; la xica fou la culpable, seria campiona de judo; li havia practicat una clau de jujitsu i li havia fet fer una volta de tres-cents seixanta graus.


“I si no et denuncio és perquè et veig un desgraciat i a més tinc pressa”, la veu de la noia li semblava venir de la llunyania.


Ell sabia que ho tenia tot perdut i sort encara que no el denunciés, però de seguida va pensar en la pistola que li havia venut el bergant, a crèdit! La buscà pels voltants d’on havia caigut: “I la pistola on és...?”, li suplicà a la noia.


La pistola? Només faltaria!; mira, veus aquella teulada que hi ha en aquell xalet de sota el vessant? Doncs allí ha anat a parar! El següent pensament li fou corrosiu del tot: “Ara no podré menjar ni retornar al barri, allí m’espera una mena de mastodont...