Amb ulls joves

De facècies de la vida en podríem dir una pila, és el que et passa a mesura que et fas gran, i no t’hi sents, però t’ho trobes; o perquè t’ho diuen o la salut ho marca. El que diré de ben segur que no és novetat, però ho explico perquè em fa gràcia amb un somriure als llavis.


El fet és que quan veus els altres de la teva edat de seguida els veus grans. L’avantatge és que jo no m’hi veig —és clar— perquè soc qui miro i reflexiono la situació aquell moment. Sense saber si l’altre ho fa de mi.


Em deia un company —allò que molts ja hem comprovat a la nostra pròpia persona— que s’havia sentit incòmode per haver-lo tractat de vós o vostè algú en una llibreria. Ell que té un caràcter tot jovial. En aquell moment havia travessat la frontera —sense tenir-ne consciència— que ja el veien gran.


Recordo que de joves dèiem: un home de quaranta i un vell de seixanta. Això ara ha canviat, la vellesa i la mortalitat la trobem cap als noranta i alguns més, i això de vell ni pensar-ho.


Un boletaire de pronòstic de més de setanta anys, d’aquells que caminem més que el correcamins, en presentar-se amb les seves netes a l’oficina de turisme de Gósol per pujar el Pedraforca, es va haver de sentir a dir: els iaios no poden pujar al Pedraforca!!!


Em deia tot ressentit:
– Em va caure com un gerro d’aigua freda. I és que no me’n sabia avenir. Encara em tremolen les cames.


Coses de coneguts, com diria algú. El cas és que en Quim, un altre amic meu afeccionat a la lectura, anava llegint assegut al metro de Barcelona. A l’entrar gent d’edat avançada al vagó, la guàrdia de seguretat va demanar en veu alta i en castellà:
– Hay algún joven que pueda ceder su sitio a alguna persona mayor?
El meu amic, al sentir aquestes paraules s’aixecà sense dubtar-ho cap moment. Fet que el portà que rebés una reprimenda de la guàrdia de seguretat, que posant-li la mà sobre el pit i fent-lo seure de cop, li digué:
– Usted nooo, que es ya mayor!!!


Una altra patacada, perquè l’amic va quedar trastornat. Hem de tenir present que els de la nostra generació hem estat educats per cedir el lloc, i més quan encara no ens hem sentit grans, fins que algú ens ho recorda.


La qüestió és que l’agent de seguretat va haver de dir:
– Oiga usted, joven, haga el favor de levantarse y ceder su sitio a esta persona mayor.


Així anem.


El periodista i director adjunt del diari Ara Ignasi Aregay, amb data de maig del 2014, va escriure un article que deia “Catorze formes de fer-se gran i ser feliç”.


Jo n’he escollit tres que pel meu tarannà em serveixen:
Fer-se gran és, tanmateix, no perdre les il·lusions: és aprendre a tenir-ne de noves a l’altura de les pròpies possibilitats. O a l’altura dels temps. I amb aquella alegria.


Fer-se gran és valorar que, malgrat tot, la vida és gran, immensa. I curtíssima. Trepidant.


Fer-se gran és no tenir pressa però no parar mai. “Festina lente” , deien els clàssics: “Afanya’t lentament.”