Un breu del carlisme

El carlisme fou un moviment polític que degenerà en tres guerres civils. Nasqué a la mort de Ferran VII, i les parts enfrontades foren els que defensaven la legitimitat de Carles V com a rei, el germà del rei difunt, i els que sostenien que havia de ser la seva filla, Isabel II.


Fins aleshores, a Espanya, la llei que sempre havia prevalgut era la Sàlica, que ordenava que el monarca d’Espanya havia de ser un home. Com sigui que el funest Ferran VII no va tenir fills barons, ves per on, per reial decret va anular la Llei Sàlica perquè pogués regnar la seva filla a la seva mort, que ho faria amb el nom de Isabel II. Els defensors de la Llei de sempre preveien que a qui li tocava regnar era al germà de Ferran VII, el príncep Carles.


 Davant d’aquell abús reial s’inicià la lluita entre les dues tendències: els qui volien eliminar l’Antic Règim (defensors d’Isabel II, i els que volien mantenir-lo amb el legitimista Carles V, però ull viu, a rere fons era també la lluita entre el capitalisme emergent i els valors ancestrals.


Degut a aquestes interpretacions, a la mort de Ferran VII a l’any 1833, el seu germà Carles s’autoproclamà rei d’Espanya amb el nom de Carles V, emparat també pels seguidors del general navarrès Santos Ladron de Cegama, que sostingueren la proclamació de Carles V com a rei d’Espanya. Aquest fet marca la data de l’inici de la Primera Guerra Carlina. La causa carlista comptà, entre altres, amb el suport de Catalunya, al respectar-li la causa carlina els seus furs, i també de l’Església catòlica, al mantenir la no separació d’Església-Estat i també per veure’s afectada per les lleis de desamortització isabelines, les quals beneficiaven a una minoria de nous burgesos i de classes mitges enriquides (els únics que podien comprar els béns desamortitzats), mentre empobrí les classes menestrals i, en especial, a la pagesia, degut a les nefastes polítiques agràries liberals.

Els pretendents carlistes 

(Els històrics) - Carles Maria de Borbó, Parma - Carles V, 29 de setembre de 1833 fins a 18 de maig de 1845 - Carles Lluís de Borbó i Bragança - Carles VI, 18 de maig de 1845 fins a 23 d’abril de 1860 - Joan Carles de Borbó i Bragança - Joan III, 23 d’abril de 1860 fins a 3 d’octubre de 1868 - Carles Maria de Borbó i Àustria-Est - Carles VII, 3 d’octubre de 1868 fins a 18 de juliol 1909 - Jaume de Borbó i Borbó, Parma - Jaume III, 18 de juliol de 1909 fins a 2 d’octubre de 1931 - Alfons Carles de Borbó i Àustria-Est - Alfons Carles I , 2 d’octubre de 1931 fins a 29 de setembre de 1936


El gran mèrit que tingué el carlisme vers Catalunya fou l’Acte de la Restauració de les Institucions Constitucionals de Catalunya mitjançant la Jura dels Furs, abolits el 1714 pel nefast Felip V. Seguidament, per portar a terme aquesta Restauració el carlisme institucionalitzà oficialment la Diputació General de Catalunya (Generalitat) l’1 d’octubre de 1874. En fou declarat President el general català Rafael Tristany i Parera, que jurà els Furs a Olot. El segon president seria un altre català, Francesc Savalls. 


La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el Rei pretendent carlí Carles VII va signar el 26 de juliol de 1874 confirmant les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d’on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875. 


Els que tancaren el carlisme 
En extingir-se la dinastia original com a conseqüència de la defunció d’Alfons Carles de Borbó el 1936, el carlisme es va enfrontar a un difícil problema successori i amb problemes difícils de solucionar des de 1931.

Llavors es constituí una Regència que durà del 1936 al 1952 amb la figura de Francisco Javier de Borbó-Parma i Bragança . El regent es va mantenir fidel a la dinastia carlista (era nebot polític d’Alfonso Carlos de Borbó), i se’l va nomenar regent sense excloure’l de l’opció de convertir-se en rei legitimista, fet que finalment escaigué el 20 de maig de 1952 en el ple del Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista, que el va proclamar rei amb el nom de Javier I, i ho fou des de el 20 de maig 1952 fins a la seva mort el 29 abril de 1975). Durant aquest període, els primers anys de 1960 es va aconseguir la reincorporació a la Comunió Tradicionalista de la major part dels antics opositors. Malgrat tot, durant l’època de la regència va coincidir amb la unificació del Carlisme i Falange, proclamada per decret de Franco, fet que va afeblir al carlisme i va fomentar la seva escissió en grups enfrontats dels que acceptaven la fusió i els contraris absoluts a ella, fet que originà que en els anys 1970-1972, comencés el declivi del Carlisme. En un intent de revitalitzar-lo amb una nova orientació en els “Congressos del Poble Carlista”, un sector liderat per Carlos Hugo va intentar la renovació ideològica inclinant el carlisme cap a un socialisme autogestionari, la qual cosa provocaria una nova escissió. Carlos Hugo de Borbó-Parma va assumir la presidència del nou partit fins a 1979. En 1975 Javier de Borbó-Parma, el seu pare i teòric rei, amb una salut molt deteriorada per un accident que havia sofert el 1972, va abdicar dels seus drets a favor del seu fill Carlos Hugo, la qual cosa encara va ratificar més l’escissió. Aquella branca nomenà Carlos Hugo de Borbó Parma com a Carlos Hugo I.


Segons alguns autors, el radical canvi ideològic de Carlos Hugo va ser un dels factors que va produir el retraïment progressiu de la base popular carlista, que ja no sabia a què atenir-se. Els carlistes de major edat i els ex combatents requetès de la Guerra Civil van deixar de participar en la concentració anual a Montejurra (Viacrucis instituït en memòria dels requetès morts en la Guerra Civil). A partir d’aquella data, el descens a Montejurra passà de gairebé 100.000 assistents del 1960 a menys de 10.000 als inicis dels 70; l’escissió era cada vegada mes notòria. Una part minoritària dels carlistes actius amb ànims de reestructurar l’anterior carlisme creà la “Depuradora Carlista”, mentre els grups ultradretans brindarien el seu suport a l’altre fill de Javier de Borbó-Parma, en Sixto-Enrique de Borbó-Parma, nomenant el 2010 a Carles Javier Borbón Parma i Orange Nassau, com a Carlos Javier I. A partir d’aquí, ja no es parla de la continuïtat del carlisme, millor dit, es pot dir que el carlisme avui en dia ja és extingit.